Nens, a recollir!

No són poques les vegades, al llarg de la seva vida, que els pares diuen la frase: "Nens, a recollir!" És un esforç que cansa i esgota a tothom si els nens no acostumen a fer gaire cas. Per superar aquesta situació cal un còctel de paciència, imaginació, acompanyament i col·laboració en edats primerenques, i normes clares. Tenir fills i una casa recollida no és una utopia, segons els experts.

La psicòloga infantil Sara Tarrés (mamapsicologainfantil.com) recomana començar "des de ben petits, quan ja tenen la capacitat d'agafar un objecte i col·locar-lo en un altre lloc". "Sempre que juguem amb ells els hem d'ensenyar que un cop acabat el joc ho recollim tot. Amb 12 mesos ho poden fer acompanyats d'algun adult, sense esperar que ho facin ràpid i perfecte. D'aquesta manera treballem una rutina: després de jugar toca recollir. Així, s'acostumen a recollir les seves coses i es converteixen en nens endreçats i futurs adults organitzats", diu Tarrés.

Qualsevol persona que conviu amb infants sap que van agafant tot el que els agrada, i que canvien els objectes per d'altres que troben més interessants. "Per això -matisa Tarrés- som els adults els encarregats d'ensenyar-los que les coses no tornen al seu lloc soles, que hem de desar-les, guardar-les i cuidar-les bé per poder-hi tornar a jugar en un altre moment. Com més aviat comencem més fàcil serà crear aquest hàbit", recomana la psicòloga infantil.

Imaginació al poder

A l'hora d'animar-los a recollir, cal portar la imaginació al poder. Quan són petits, les escoles bressol ensenyen jocs i cançons específics perquè endrecin, però a mesura que creixen s'han d'ampliar els recursos per tenir èxit. El mataroní Xavier Brullet, pare del Pau, reconeix que amb el seu fill gran -a punt de fer 3 anys- "ara per ara no hi ha gaires problemes, sobretot perquè a l'escola bressol fan una gran feina". "Li han ensenyat una cançó -explica- que es diu A recollir [vegeu el complement] i funciona molt bé. La cantem plegats i ell va fent, amb el nostre ajut", apunta satisfet.

Depenent de l'edat i el caràcter, Tarrés proposa incorporar "fórmules que motivin, com els gomets, posar medalles, recompensar d'alguna manera l'esforç que fan". La psicòloga -que és mare del Marc, de 5 anys, i el Pol, de 31 mesos- descobreix una "una fórmula que gairebé sempre funciona" i que anomena la carrera contra el rellotge. "Es tracta de posar una alarma, la del mòbil mateix, i explicar als nens que jugarem a recollir. S'ha de recollir tot abans que soni, d'aquesta manera poden guanyar una medalla que prèviament hem confeccionat, o bé un gomet. No s'ha d'abusar del sistema, només s'ha de fer servir quan no tenen cap ganes de recollir, perquè si no per efectivitat", subratlla.

Una altra estratègia és competir amb la mare o el pare a veure qui pot recollir més coses, una opció que funciona bé amb nens que els agrada guanyar. "L'utilitzo amb el meu fill gran quan tenim les 350 peces de construcció escampades per terra. No sempre funciona, però abans d'acabar aplicant alguna estratègia dràstica hem de buscar-ne una adaptada al moment i a la manera de ser dels nens", detalla Tarrés.

No espereu la perfecció

Els progenitors són un mirall per als fills. "Uns pares que no donen importància a l'ordre no poden esperar que els seus fills recullin per si sols, han de tenir uns referents. Cal tenir present que hem de respectar els espais i els objectes de tots, mantenint l'ordre ens ajudem a conviure millor, trobem les coses quan les busquem i reduïm el nerviosisme que genera veure-ho tot escampat", reflexiona la psicòloga infantil. "No hem de caure en l'error de buscar la perfecció i esperar que els nostres fills siguin nets, polits i endreçats amb 4 o 5 anys", continua.

La mestra d'infantil Laura Dias -mare d'una nena de 6 anys- recomana "limitar els llocs i els horaris de joc, establir rutines i facilitar espais concrets per tenir-ho ben endreçat": "La rutina els dóna seguretat i facilita els ritmes, ja que saben què cal fer en tot moment", diu. "A l'escola -continua- sempre tenim habilitats espais pràctics per dipositar-hi les joguines, segons mides, textures o utilitats. En la mesura que he pogut, he traslladat a casa aquest sistema. Tenim dipòsits de colors per a les nines més grosses, capses per posar-hi els trencaclosques, un altre espai per al material de dibuix, pintura i plastilina i un prestatge ple de contes", diu. "La Maria m'ha ajudat a escriure i decorar unes etiquetes que diuen què hi ha en cada espai, així també s'ho ha fet més seu i a l'hora de recollir no rondina tant".

Tarrés, per la seva banda, també proposa "la llei de l'àvia o el principi de Premac, que és condicionar la diversió al que demanem: per exemple, si el que vol és veure els dibuixos primer haurà de recollir les joguines".

I quan no funciona res?

A vegades els nens s'hi neguen en rodó i no hi ha manera que recullin. Sense perdre els nervis ni cridar ha arribat el moment de canviar de sistema. "Com més cridem menys ganes tindran de recollir i més tensió generem a casa. Per tant, primer de tot, calma. I el més important, no hem de perdre de vista l'edat del nen. Hem de saber adaptar les conseqüències a les edats dels nens", reflexiona la psicòloga infantil.

Quan hem esgotat tots els recursos podem utilitzar alguna estratègia dràstica, com retirar la joguina de la circulació per un temps. "Però primer de tot sempre avisarem tres vegades, no més -diuTarrés-. La primera és per indicar que ha arribat el moment de recollir. En la segona recordarem les conseqüències de no fer-ho. En la tercera i última expliquem que després d'aquest avís aplicarem la conseqüència, sense avisar més". ¿I quines poden ser les conseqüències? "Les joguines que no estiguin recollides les guardarem nosaltres, els pares, a la nostra manera. Això significa que aniran a la capsa de les joguines requisades. Si les volen recuperar se les hauran de guanyar". Quan la conducta de no recollir sigui persistent i desafiant, s'apuja l'exigència. "Amb nens ja grans podem demanar-los que ens acompanyin a alguna parròquia o a algun casal on recullin joguines per donar-hi les que no volen cuidar", conclou Tarrés.