XAVIER TEDÓ

Mirada global a l'infant

La psicomotricitat es fonamenta en el joc i el moviment com a eines útils per a l'aprenentatge

Mirada global  a l'infant / FOTO: CÈLIA ATSET / GETTY Zoom

Aprendre jugant. Aquest és el pilar sobre el qual se sustenta la psicomotricitat, que desenvolupa un paper fonamental en la construcció de la personalitat. Jugant, saltant o manipulant objectes els infants aconsegueixen situar-se en el món i adquireixen intuïtivament els aprenentatges necessaris per desenvolupar-se en la vida. D'una manera lúdica i gairebé sense adonar-se'n, els nens treballen conceptes relatius a l'espai (a dalt / a baix, davant/darrere, dreta/esquerra), el temps (la rapidesa, el ritme, la durada) i destreses motrius necessàries per a l'equilibri, la vista o la relació amb els seus companys. Joaquim Serrabona, psicòleg clínic especialitzat en psicomotricitat, remarca que és "una disciplina preventiva i terapèutica que actua a través del moviment, les sensacions i el joc amb l'objectiu de tenir una mirada global de l'infant, una mirada positiva i humana que respecti la seva fase evolutiva".

Aquest treball global fa que cada cop més escoles incloguin la psicomotricitat en el seu projecte educatiu. Serrabona, un dels grans referents en aquest àmbit al nostre país, considera que "la psicomotricitat viu un moment d'expansió després de la seva eclosió als anys 80, quan va passar dels centres d'educació especial a l'escola ordinària". Serrabona, també professor universitari, assenyala que "ara cada vegada més escoles fan projectes psicomotrius per poder oferir una atenció integral al nen mentre la recerca en aquesta matèria no deixa de créixer".

La seva implementació ha tingut lloc preferentment en l'educació infantil i en el cicle inicial de primària perquè, com subratlla Serrabona, "fins als set o vuit anys és el moment adient per acompanyar el nen en la seva construcció, després ja existeixen altres maneres de fer-ho amb una educació física més global o amb tallers d'expressió corporal".

Els beneficis d'aquesta metodologia són, a parer seu, múltiples: "Fomenta l'harmonia en el desenvolupament del nen perquè s'equilibren les emocions i afavoreix el domini del cos, les relacions socials, la capacitat comunicativa i sobretot el plaer, tant el bàsic com el d'aprendre". El prestigiós psicomotricista també ressalta la importància del joc simbòlic en les sessions, perquè "permet que l'infant surti de la literalitat". Que sigui capaç d'utilitzar els objectes de la sala de manera diversa o d'assumir diferents rols fomenta l'empatia i ajuda a entendre que existeixen altres maneres de pensar i sentir.

Beneficis terapèutics

El pediatre Carlos González es mostra crític amb el treball psicomotriu: "El joc no es pot controlar ni dirigir, no hi podem interferir, perquè l'aprenentatge dels aspectes motrius sempre s'ha fet espontàniament". En aquest sentit, Serrabona posa èmfasi en la importància que les sessions es fonamentin en el desig i l'espontaneïtat del nen i lamenta que la mala praxi pugui comportar aquesta percepció: "Hi ha mestres, sense titulació, que ho fan de manera instrumental, molt mecànica, confonent la motricitat, que consisteix a fer només circuits, amb la psicomotricitat, que engloba totes les dimensions del nen, la cognitiva, l'afectiva i la social".

En aquest sentit, el psicòleg clínic deixa clar que comparar la psicomotricitat amb la gimnàstica és "una apreciació equivocada, perquè la psicomotricitat desenvolupa totes les àrees, el nen aprèn jugant i movent-se i aquesta experimentació li serveix per prendre consciència de les seves accions". Els beneficis terapèutics que comporta la psicomotricitat són la millor prova, segons l'especialista, de la seva funcionalitat: "Pots treballar totes les dificultats de conducta, d'aprenentatge o de personalitat que pugui tenir el nen perquè és un espai on es deixa anar i surt tota la seva expressivitat motriu".

Ho avala Francesc Porta, director de l'escola Carlit de Barcelona i mestre d'educació física i psicomotricista, que ho viu en el dia a dia en les sessions que fa a alumnes de P-3, P-4 i P-5 des que va arribar al centre fa quatre anys. Recorda especialment el cas d'un alumne etiquetat com a mogut que sempre cridava l'atenció: "A partir de contes vivenciats va externalitzar el problema, va veure que ell no era el problema i va trobar estratègies per vèncer el seu neguit".

Un neguit que li provenia segurament de tenir una germana amb trastorn i que ara s'ha esmorteït perquè sap controlar els instints. "Les millores no es veuen d'un dia per l'altre, però veus alumnes que vas tenir amb tres anys i que ara en tenen sis i t'adones que ja no són insegurs i que saben relacionar-se", afirma Porta. En el cas dels nens amb necessitats educatives especials, les petites conquestes que assoleixen són d'un gran mèrit. "Una nena autista que fa P-4 s'apartava a les sessions i ara comparteix el joc i accepta els seus companys", relata el director de l'escola, que també exposa el cas d'una nena que no s'atrevia a pujar a l'espatllera i ara ja salta sola des de dalt.

El cos com a llenguatge

La psicomotricista Marta Rabadán, que treballa al CPEE Josep Sol i Rodríguez, de Santa Coloma de Gramenet, des de fa gairebé trenta anys, fa treball psicomotriu amb alumnes de 3 a 9 anys que pateixen paràlisi cerebral, trastorns de l'espectre autista, plurideficiències o síndromes diverses. L'objectiu de les sessions és que "l'infant, a partir d'un marc de seguretat física i afectiva i per la via del moviment i del joc, pugui explorar i desenvolupar les seves capacitats sensoriomotrius i constituir-se progressivament en un ésser d'acció i de comunicació".

Rabadán exposa que "aquestes experiències sensoriomotrius viscudes amb plaer i compartides amb l'adult i els companys constitueixen el pal de paller de la descoberta d'un mateix i dels altres". Que la majoria dels seus alumnes presentin greus alteracions a l'hora de parlar provoca que "el cos sigui el seu llenguatge i a través d'ell s'expressin les fragilitats, les pors, les habilitats, les preferències, les inhibicions". Per aquest motiu, Rabadán sentencia que "acompanyar l'infant des de la vivència d'experiències de moviment satisfactòries cap a la percepció dels elements implicats en aquesta experiència i posteriorment la seva representació amb fotos, dibuixos o materials plàstics és acompanyar-lo en la seva maduració psicològica".

Les sessions es plantegen en funció de les necessitats de cada infant: "Es prioritza el treball en grup, però també es fan grups més petits i en alguns casos és necessària una atenció individualitzada". La capacitat de comunicació és el que ho marca: "Els alumnes amb trastorns de l'espectre autista, en alguns casos, precisen un acompanyament individualitzat".

Ja sigui a l'escola ordinària o a l'especial, els psicomotricistes reivindiquen la seva tasca com una eina d'atenció integral a l'infant que no té, malauradament, el reconeixement que hauria de tenir. A tall d'exemple, Porta critica que "a la llei d'educació de catalunya (LEC) no hiaparegui el terme psicomotricitat cap cop, quan a la dècada dels vuitanta sí que formava part del currículum de segon cicle d'educació infantil".