Manual d'instruccions per a pares

Quan ens enfrontam a la difícil tasca de ser pares, trobam a faltar un manual d’instruccions que ens permeti entendre i anar solucionant els problemes que van sorgint durant cada una de les etapes dels nuestres fills. No obstant això, no existeix aquest llibre. Aleshores... com podem reconèixer que aquella conducta manifesta pot arribar a ser un problema i quan forma part de la normalitat? I, si és un problema de comportament que genera un alt grau de malestar a casa, què podem fer perquè no succeeixi?

CERCANT EL PERQUÈ

Normalment el nostre primer intent de solució és cercar per què el nostre fill es comporta així. A això, hi haurem de dedicar un temps bastant llarg i probablement no acabarem de tenir clara quina és la causa. Si hi afegim l’opinió de familiars, amics i algun expert en la cerca d’experiències traumàtiques, podem perdre un temps preciós i continuar mantenint el problema o, millor dit, empitjorar-lo.

ESCALADA DE PODER

Una altra de les coses que solem fer és entrar en conflicte directe amb el nostre fill, essent autoritaris i remarcant-li, amb crits i la pèrdua del control, qui té el poder. Així entram en una simetria en què ens posam al mateix nivell i pujam en escalada, fins que la situació explota i perdem tots dos.

EL CÀSTIG

També optam sovint per castigar-lo llevant-li un bé preuat. Això, però, no sol tenir efecte i, si en té, només és a molt curt termini. En aquesta societat consumista, el fet que els nins tinguin tant per elegir limita molt que un càstig material tingui l’efecte desitjat.

LES REFLEXIONS

Ens armam de paciència i en un moment de tranquil·litat ens hi acostam amistosament decidits que comprengui que allò no es fa, que s’ha equivocat i que nosaltres sabem perfectament què és allò correcte. Hem de saber, però, que qualsevol reflexió repetida en el temps i que no ha generat resultats prèviament no en produirà en el futur i que sol generar, paradògicament, el desig de rebel·lar-se.

LA SOLUCIÓ FUNCIONAL

Atenent-nos al fet que les solucions intentades anteriorment no ens donen el resultat adequat i que, a pesar d’estar funcionant d’aquesta manera, no aconseguim canvis en la seva conducta, ens hem de preguntar si hem de continuar fent el mateix o seria interessant cercar un camí alternatiu. Per canviar la conducta del nostre fill, és essencial canviar primer la nostra.

A partir d’ara ens centrarem no en per què existeix el problema, sinó en com funciona. Farem un llistat sobre quines solucions hem intentat que no han funcionat i, a partir d’aquí, les bloquejarem i provocarem un canvi en sentit contrari.

La base de la solució és l’autocontrol de l’adult, i no l’intent de control de la conducta del fill. L’autocontrol implica no donar una resposta emocional a la seva conducta desmesurada. Desencadena, per tant, una consigna interna que consisteix a “fer activament res”. “Fer res” implica deixar de fer tots aquells intents de solució que no funcionen, i això, per si mateix, provoca un canvi significatiu en la relació i en la comunicació. Davant situacions de mal comportament, el fet de no intervenir és exactament la solució, ja que permet deixar d’alimentar allò que sol mantenir el problema, que és la sobreatenció. Permetre-li enfadarse, només amb el límit infranquejable de l’agressió (verbal o física, que sota cap concepte ha de ser permesa) aconsegueix que el poder passi del nostre fill a nosaltres. Si continua fent-ho, és perquè permetem que s’enfadi i, per tant, nosaltres tenim el comandament; i si deixa d’enfadar-se, ell elimina la conducta que distorsiona i, per tant, nosaltres també controlam la situació. En finalitzar l’enfadament (que pot ser en forma de plor, enrabiada, etc.), no manifestarem cap reacció negativa i actuarem com si no hagués passat res.

En la majoria de casos, els comportaments alterats es redueixen tot d’una (si som constants i no fluctuam amb antigues solucions) tant en freqüència com en intensitat. Aquest és el moment de mostrar la nostra satisfacció subtilment davant comportaments positius (un somriure, una carícia, compartir una estona de joc...); començam així a relacionar-nos-hi d’una una manera diferent. Tot això millora la comunicació i la relació; en conseqüència, es produiran, com a efecte dominó, altres canvis positius que no teníem prevists.

I aquesta estratègia terapèutica tan senzilla, com observar i no intervenir, es pot fer servir en multitud de situacions, perquè es redueix l’atenció negativa que manté el problema, es generen noves vies de comunicació i es millora el vincle entre pares i fills.