Llibres

Durant el mes d’abril, encara que estigui treballant en alguna activitat escriptora no literària (guions, teatre, articles...), em sento més que mai autora de llibres de literatura infantil i juvenil, i ara, amb el llibre La pitjor mare del món, el manual (Columna Edicions), també una mica d’adults. Uns llibres que contenen, tots, trossets de vida de servidora i dels menors d’edat que tinc a càrrec (MEC).

Primer va ser la Ramona

Abans d’exercir públicament com “la pitjor mare del món” vaig parlar del meu món per via interposada i va néixer la Ramona, la mare de la Ru, la protagonista de la sèrie Una noia N.O.R.M.A.L. (Cruïlla), que brega amb tres MEC amb posat segur i ferreny. Li vaig escriure discursets que hauria dit jo mateixa gustosament i vaig fer la trampa d’obligar la meva protagonista i els seus germans a empassar-se les paraules de la seva progenitora. Unes paraules que expliquen el pa que s’hi dóna a la filla que vol exercir mil oficis per tocar el dos de casa, al carallot del fill que es passa de llest, i a l’enfavat de l’altre fill, que no reacciona. Oh, sí!, em vaig quedar molt descansada fent parlar la Ramona...

Els MEC

I també va ser en aquesta sèrie de llibres que vaig estudiar acuradament la MEC número 1 per robar algunes de les seves formes contundents i malcarades (herència materna, herència materna...) i dibuixar una protagonista que fos de tot menys bleda i gata maula. Amb el MEC número 2 m’hi he aturat no fa pas gaire, quan m’he inventat un dels protagonistes d’una altra sèrie, Quin fàstic de fama! (Cruïlla), per la seva afició als youtubers i el seu amor per pentinar-se el serrell. També pel seu sentit de l’humor i l’interès per tot allò que no té a veure amb el contingut curricular. Sé que als MEC els agradaria que els passés com als protagonistes del llibre, que pengen un vídeo a YouTube i els acaben fitxant per a un programa de la tele, perquè ells i jo mantenim converses poc amistoses sobre el temps dedicat a la web de vídeos. I vaig voler que als llibres la colla de nois i noies, malgrat sortir per la tele, no es fessin milionaris i visquessin una vida normal, perquè estic fins als nassos que els MEC número 2 i 3 creguin que poden fer-se rics només obrint un canal de YouTube... i que les faltes del dictat són una nosa innecessària en el camí cap al seu èxit.

Lectors

De tant en tant demano als meus fills que m’escoltin mentre els llegeixo el que escric. Sé que ho accepten perquè són amables i bona gent, i saben que em fa il·lusió, tot i que s’estimarien més dedicar aquell temps a jugar a ping-pong. Però també sé que després els agrada saber que m’han ajudat, i s’interessen per l’esdevenidor dels llibres que han escoltat. És el que ha passat amb Amics monstruosos (Animallibres), una història d’una nena tímida, uns pares poc professionals i uns amics tan estranys com un gos zombi que va trigar a veure la llum, tant que primer l’hi vaig llegir al MEC número 2 i finalment al 3. O amb L’últim violí (Arcàdia), quan vaig fer la prova de si la història del lutier i el seu fill realment funcionava per a l’edat del MEC número 3. Vaig llegir-n’hi la meitat i vaig aturar-me amb un “Ja continuaré demà”, i el MEC es va queixar tan sorollosament que vaig quedar convençuda que l’havia encertat. Sí, l’abril és el mes dels llibres i un bon moment per donar les gràcies als MEC per ser al costat d’una mare escriptora, lectora i llauna.