JAUME CELA & JULI PALOU

Fracàs escolar

Convinguem, que ja és molt convenir, que tots entenem el mateix quan parlem de fracàs escolar. Fet aquest pas, recordem que en aquests moments el nostre país participa en diverses avaluacions internacionals, a més de les del Govern, que s'han de sumar a les de cada centre. El resultat és que tenim un estol de dades estadístiques que ens donen elements per aproximar-nos al grau de coneixement competencial dels nostres alumnes. I, en conseqüència, a quin tant per cent podem considerar que no se n'acaben de sortir o, com se sol dir, que fracassen.

Com que ja comencem a tenir una història en matèria avaluadora, podem llegir aquestes dades de manera sincrònica i, també, diacrònica. Aquesta última lectura ha de permetre als responsables de l'administració impulsar propostes generals per millorar els resultats. A les escoles, en canvi, ha de prevaldre una altra feina, perquè la relació educativa es belluga en distàncies curtes.

Les estadístiques tenen una veu tan forta que es mostren maldestres quan parlen a cau d'orella. No serveix de res saber que un determinat nombre d'alumnes no superen unes proves o que abandonen el sistema sense obtenir cap certificat si no hi ha un acostament més fi a aquesta franja d'alumnes. Que ens permeti tractar-los en primera persona, no com una xifra estadística. Just aquesta és la funció ineludible que ha de fer cada centre educatiu: posar noms i cognoms, i tot seguit situar la lupa damunt del subjecte per saber com se li pot fer costat. Només si singularitzem el fracàs estarem en el camí per intentar evitar-lo.

Un cop feta la feina que apuntem ens caldrà girar la lupa als centres i a l'administració. Perquè no s'hi val a pensar que el fracàs sempre és una qüestió de l'altre i que no hi tenim res a veure. El fracàs, com l'èxit, sempre té un context i els geperuts és bo que es vegin el gep.