14/11/2015

Ferros dentals

2 min

No fa ni quatre dies que la cara del meu nen estava sempre decorada amb unes precioses dents de ratolinet. Eren petites i arrenglerades, totes iguals, i quan somreia se li il·luminaven com llums de Nadal. Malauradament la seva mida diminuta ja presagiava un futur molt imperfecte: el dia que caiguessin tindríem un problema. Allà no hi havia lloc per a tothom. I quan la primera dent de debò va treure el cap allò va ser un campi qui pugui. Com en un efecte dòmino cada nova dent va haver de fer-se un espai i buscar-se la vida com bonament podia. El resultat ha sigut dantesc. Cada cop que el nen obre la boca el que es veu rodejant-li la llengua en comptes d’una dentadura infantil sembla un trencadís del Parc Güell. És un desastre de tal magnitud que no vam tenir més remei que fer una visita al costat fosc de la força dental: el dentista.

Allò va ser dur, molt més del que em pensava. D’entrada perquè es veu que això dels ferros té més fases que l’allunatge de l’Apol·lo XII i va per llarg. Vull dir que jo, veient cada dia la magnitud de la tragèdia dental, ja m’imaginava que reconstruir aquell guirigall no seria cosa de tres dies, però tampoc calculava que passés de l’any, no sé si m’enteneu. Després hi ha el tema del pressupost, que prefereixo no fer públic per no semblar un pare garrepa. Això sí, només us diré que hem hagut d’empenyorar les joies de la padrina que ens van tocar en herència per poder finançar el nou somriure del nostre infantó. Per rematar-ho, portem una setmana caragolant el paladar del nen com si fóssim el dentista de Marathon Man i, creieu-me, no és agradable. No hi ha manera de trobar el forat on enclastar l’eina de caragolar. Allà dintre no es veu res i a sobre ho hem de fer ràpid mentre el nen rondina perquè està fins als ous de tenir la boca oberta.

Això sí, he de reconèixer que aquest enrenou té un efecte col·lateral inesperat. Des que s’han de barallar amb el paladar metàl·lic, les erres i les eles del nen han patit una mutació gutural que ha transformat els deures de matemàtiques en un club de la comèdia. Sembla que és un efecte temporal i no durarà gaires dies, però per si de cas miraré de dissimular els farts de riure que em foto i continuaré gaudint cada cop que em parla de les “fdaccions ” i les “ opedacions ” que li encarrega la senyoreta Alba. Sóc un pare foteta, ho sé, no hi puc fer més.

stats