La setena hora
JAUME CELA & JULI PALOU

Excel·lència o experiència?

Ho exposarem amb un exemple. Sense cap mena de dubte, Ramon Llull és un autor de referència de la nostra literatura. Quan a les aules es presenta l’autor del Llibre d’Evast e Blanquerna es destaquen, sobretot, la prolífica obra i la contribució que va fer a la formació del català literari. També es pot parlar de la seva transformació religiosa i de la dedicació a la causa del cristianisme, però a grans trets s’apuntalen els fets, allò que va fer. En poques ocasions s’arriba a la qüestió clau: per què ho devia fer.

Cal reconèixer l’excel·lència de Ramon Llull. Una excel·lència que avalen les obres que per tal d’ajustar-se als destinataris va escriure en llengües diverses; el català, per exemple, li va servir per adreçar-se a la població de la Corona d’Aragó. Aquests fets ens serveixen per acostar-nos al personatge. Però es tracta d’un acostament fred, que difícilment pot generar cap procés d’empatia, i encara menys dins d’una aula amb alumnes adolescents. A més, la fredor augmenta quan tot plegat acaba amb un examen estereotipat, d’aquells que fan que els nois i les noies, anys més tard, es refereixin a l’autor mallorquí amb afirmacions com: “Aquell tio que vam estudiar quan fèiem tercer o quart”.

El pensament és experiència

La memorització dels fets, les lectures obligatòries i la por a suspendre susciten, a tot estirar, devoció pel personatge, però en cap cas passió. Són les preguntes importants les que donen vida, i també sofriment, a l’acte de pensar. Aprendre què va fer només té sentit si s’acompanya del perquè i en quines circumstàncies: ¿com és que els seus pares catalans van decidir anar a Mallorca? ¿Era la Mallorca d’aquell temps l’illa turística que coneixem? Per què des de Mallorca va poder emprendre tants viatges? Quina podia ser la vivència plurilingüe d’algú que coneixia el català, l’àrab, el llatí i el provençal? Coincidim amb ell quan defensa que la Veritat s’ha de demostrar?...

Si volem que se sentin agents del present els hem de convidar a pensar, a fer lectures diverses d’un passat del qual són pacients. S’han de crear ponts que permetin indagar fins a quin punt la singularitat de l’altre ressona en la seva singularitat. Una i altra no s’exclouen. Això sí: l’altar de l’excel·lència té uns fonaments molt febles si no s’apuntala en l’experiència.