Fa cinc dies que estic sol. Bé, de fet fa tres setmanes llargues que no paro per casa, tancat en un estudi de gravació fent mans i mànigues per complir els terminis i acabar un disc nou abans no se'ns faci de nit dins el nou firmament musical català. La qüestió és que no tinc el costum de ser fora de casa tan sovint. Sóc casolà de mena i enlloc em trobo millor que al sofà del menjador. Fins i tot quan estic de gira tinc la sort de tenir un espai natural prou delimitat (que per cert es diu Països Catalans, per molt que bordin els de sempre) per poder anar a dormir a casa sigui on sigui sense haver de fer cap barbaritat de quilòmetres.

Una de les conseqüències de ser sempre a casa amb els teus és que et tenen bastant clissat. De fet, em tenen tan clissat que han decidit aprofitar l'enregistrament del nou disc per fotre el camp una setmaneta. La dona i el nen em diuen que ho fan perquè em pugui concentrar en la feina i no tingui distraccions però jo sé la veritat. Ho fan perquè quan toca nou disc estic insuportable. Em passo el dia neguitós, remugant per tot, incapaç de concentrar-me en res ni d'escoltar cap conversa, donant voltes al llit fins a les tantes, angoixat per cada petit entrebanc. En resum, com diria el meu fill: histèric perdut. Per això entenc que se'n vagin uns dies. De fet, jo també fotria el camp de mi mateix si pogués. Però com que no puc aquí em teniu, sol com un mussol, en un pis que ara em sembla més gran que mai. Ep!, no em malinterpreteu, malament del tot tampoc no ho estic. He pogut mirar sis hores seguides de ciclisme sense sentir ningú rondinant sobre el tema. M'he acabat dos llibres sencers que tenia a mitges des de fa tant temps que vaig haver de rellegir-los des del principi. He pogut demanar per sopar que em portessin una pizza d'aquelles tan guarres sabent que se'm posaria fatal i que l'endemà tindria un mal de panxa proporcional al diàmetre de la pizza. Però si voleu que us digui la veritat, el que més m'agrada d'aquests dies és una cosa ben tonta: enyorar-los. Sí. M'agrada enyorar-los, pensar en ells, trucar-los de nit i sentir com m'expliquen què han fet i què han vist, rebre fotos pel WhatsApp i imaginar-me'ls enredant per allà. Sí. Sé que jugo amb avantatge, sé que tornen d'aquí dos dies, però què voleu que us digui, aquesta setmana m'ha fet venir encara més ganes d'estar amb ells. Quines coses, no?