En família

Educar en valors

‘Educar en valors’ és una expressió que està de moda des de fa uns anys, i un tema que preocupa a molts pares. Potser hauríem de començar reconeixent que a) no tots tenim els mateixos valors; b) ni tan sols estem d’acord en què és un valor i què no ho és, i c) no tenim clar qui té el dret, o l’obligació, de transmetre els valors als nens

Són valors el respecte, l’honradesa, la responsabilitat? L’ecologia? El patriotisme? (De quina pàtria?). Fa quaranta anys, la postura més generalitzada, o almenys la més progre, era que els pares no podien imposar les seves idees polítiques als fills, ni la seva religió. Calia donar informació, i després els fills decidirien. Esclar, els pares i mestres feixistes no tenien dret a inculcar el feixisme als fills. ¿I els demòcrates, tenim dret a inculcar la democràcia? Què passa quan els valors de l’escola i els de la família no coincideixen? ¿Poden ser els valors diferents en diferents països? Crec que a Europa seria un escàndol que un mestre intentés convèncer els seus alumnes dels avantatges i bondats de la pena de mort. Però als Estats Units n’hi ha. ¿Pot ser que quan parlem de valors en realitat estiguem pensant en els meus valors, i quan parlem d’educació pensem que els altres han d’educar els seus fills o alumnes en els meus valors?

No tinc respostes per a totes aquestes preguntes. Evito pensar-hi. Vull creure que els meus valors són evidents i universalment acceptats.

El que sí que tinc clar és que els valors, quins siguin, no es transmeten amb explicacions teòriques, sinó amb la convivència i l’exemple. No serveix el to èpico-patriarcal: “Fills meus, seieu al meu voltant. Avui us parlaré de la importància dels valors”.

Els nens aprenen a respectar quan veuen que pares i mestres respecten els altres, quan ells mateixos són respectats. No s’ensenyen els valors democràtics dient “perquè ho dic jo, i no em repliquis”. Si els comentaris que fem mentre veiem la tele en família, ja sigui sobre els polítics (“Tots són uns corruptes!”), els artistes (“Està espantosa amb aquest vestit, sembla una...”), els esportistes i àrbitres (irreproduïble), o els immigrants (“Ens envaeixen i ens treuen la feina”), els fessin els fills al WhatsApp referint-se a un company de classe, no en diríem bullying?

Quan condemnem sense proves, menyspreem sense clemència o ens barallem a crits, també estem educant en valors els fills. En uns altres valors. No en els valors macos, sinó en l’egoisme, la prepotència, la crueltat, l’odi, la indiferència. Si aquests no són els seus valors, procuri que no ho sembli.