Voler resoldre les dificultats no crea egoisme? Segurament la pregunta es podria matisar i formular de manera contundent: resoldre sempre totes les necessitats, procurar evitar al màxim les dificultats, oferir un ventall d'idees per trobar solucions, estar amatents als desitjos... Quan es veu la fragilitat de la criatura és lògic que hi hagi la tendència de pares i mares a resoldre les situacions quotidianes amb la finalitat d'evitar-los problemes i afavorir que tot els sigui planer. També per mostrar-los que poden tenir la seguretat que procuraran que tot els sigui com més fàcil millor: a l'escola, al joc, a casa, al carrer o allà on sigui.
Una actitud que vol ser positiva però que quan és omnipresent no deixa espai per a la iniciativa ni per comprendre que les respostes no han de venir sempre des de fora i que no cal que hi hagi uns ulls vigilants que ho controlin tot. El risc d'aquesta actitud tan afavoridora és força alt, ja que fàcilment podrà tenir per a la criatura una interpretació molt clara: "Has de resoldre'm les dificultats", "Vine a l'escola a parlar perquè...", "Porta'm la bossa perquè pesa molt" i una llarga llista d'exigències. Aquesta actitud sobreprotectora genera a les criatures més tendència a sentir-se al centre del món i poder exigir que siguin les persones que l'envolten les que els resolguin les necessitats o els aplanin el camí.
Si això passa, s'estarà dificultant que puguin sortir, de la criatura mateixa i a mesura que va creixent, iniciatives tant de cara a les pròpies necessitats com de cara a les relacions amb altres criatures i podrà generar malfiança o gelosia en el moment en què es donin atencions a altres persones del voltant. ¿És que la generositat si no té el seu punt d'equilibri acaba podent generar egoisme i exigències? Potser sí, i potser per això són freqüents comentaris com: "Mira que en són d'exigents les criatures d'avui dia!" ,"És que hi ha un egoisme que abans no hi era", "No troben mai el moment de col·laborar"... També en molts debats se sent l'expressió: "Això a casa no ho ha vist mai sinó ben al contrari..." I és cert, perquè és clar que ser sempre el beneficiari no garanteix l'aprenentatge de l'acció sinó sols de la recepció i, per tant, una certa ceguesa cap a l'entorn. El que acaben aprenent són els drets i privilegis que reben i no el fet de donar.
