EVA BACH

Desaprova el què, sense delatar qui

Una de les coses que considero que és essencial ensenyar als fills és aprendre a distingir entre l'esfera privada i la pública, perquè s'adonin que hi ha comportaments i comentaris que són adequats en una i, en canvi, poden no ser-ho en l'altra. En el cas de la comunicació interpersonal, a casa, o en el nostre cercle més íntim i proper, podem permetre'ns expressar-nos amb llibertat i dir els noms i cognoms de les persones que ens desagraden o ens cauen malament. En canvi, en l'àmbit públic hem de tenir molta més cura sobre tot el que diem i de com ho diem. Especialment quan es tracta d'opinions personals, que tenen a veure amb idees, sentiments, percepcions o valoracions clarament subjectives.

De crítica fàcil

Hi ha una persona del meu àmbit professional, de la qual -òbviament- no proclamo mai el nom, que quan li parles d'algun altre col·lega de professió no triga gaire a desqualificar-lo. També més d'una vegada he escoltat reconeguts conferenciants que malparlen de persones concretes, amb les quals mantenen profundes o notòries discrepàncies. A mi aquestes circumstàncies em causen una mala impressió i em deixen un mal regust. D'aquí ve que procuri evitar-ho i també transmetre-ho als meus fills. Quan jo era petita, ens deien allò que "es diu el pecat però no el pecador". Actualment podem triar altres maneres de dir-ho, però el fons em continua semblant vàlid.

Delatar per perjudicar

He de dir que considero lícit assenyalar comportaments que ens desagraden d'altres persones, o bé confrontar determinades idees i postures amb les quals no estem d'acord. O fins i tot fer esment d'algun greuge que hem patit. No em sembla tan apropiat, en canvi, esbombar o delatar públicament qui és aquella persona que s'ha comportat d'una manera que nosaltres considerem inadequada o que ens ha ocasionat un greuge. De fet, a més d'inoportú, crec que la majoria de vegades no fa cap falta. A menys que el nostre objectiu en fer-ho públic sigui perjudicar directament aquella persona, la qual cosa em sembla, si és possible, encara més inoportuna.