TRINITAT GILBERT

Conciliar es conjuga?

La conciliació, l'estira-i-arronsa entre les criatures i la feina, és un debat urbà. "Al món rural no passa, perquè es fa sense que res grinyoli", diu Maria Rosa Buxarrais, catedràtica de la Facultat de Pedagogia de la Universitat de Barcelona. És a les ciutats on hi ha un esquinç entre una banda i l'altra. Per això fa quatre anys un grup de recerca de la Universitat de Barcelona, encapçalat per la Maria Rosa, va iniciar un estudi per proposar estratègies educatives per conciliar la vida personal, familiar, laboral i social. El primer pas, esclar, era analitzar la qüestió a partir de la realitat de les famílies de les quatre capitals del Principat.

Les famílies tenen consciència que concilien malgrat que reconeixen que els costa molt, especialment a les dones. En canvi, en general, "els homes no s'han arribat a plantejar la conciliació; és un concepte que no tenen integrat, i ni tan sols pensen que ho haurien de fer". D'entrada, perquè tenen dificultats per fer-ho, i després perquè donen per fet que és la dona qui habitualment busca la conciliació.

Així doncs, a la pràctica vol dir que, en la majoria de casos, és la dona qui s'encarrega de les tasques domèstiques, qui s'ocupa de les criatures, perquè les porta i les recull de l'escola, les porta al metge, està amb elles a les tardes i es preocupa de les qüestions acadèmiques i de les emocionals. "Si no se n'encarrega directament la mare, sí que és ella qui s'ocupa de la gestió i organització", diu la catedràtica de pedagogia.

Per què és així? "Perquè les dones renuncien a feines poc valorades i poc remunerades perquè prefereixen estar pels infants que buscar un altre recurs que els costarà més o gairebé el mateix que el seu sou". També perquè les dones tenen sentiment de culpa si no estan pels fills. "Fins i tot expressen verbalment que si elles haguessin estat pels seus fills, si s'hi poguessin dedicar, les criatures no tindrien un baix rendiment escolar, per exemple", apunta.

Acord de parella

Les parelles pacten qui dels dos renuncia totalment o parcialment a la vida laboral, i en el cas de les dones que hi renuncien "no se sap si ho fan per decisió pròpia o per resignació": "No ho hem pogut controlar en la recerca", diu Buxarrais. D'altra banda, quan, durant la recerca, s'ha preguntat a homes i dones si estan satisfets amb la seva conciliació, "tots han respost que sí, que ho estan, i força". Ara bé, la catedràtica remarca que "la dona n'està satisfeta per habituació, perquè és costum de la societat que sigui la dona la que s'encarrega dels infants, per tant en la recerca no es pot aclarir del cert si és una satisfacció real o no".

Sigui com sigui, el cert és que és la dona la que cada dia fa "el miracle de les mares", com va dir una de les mares entrevistades. És a dir, arriba a tot arreu, treballa, s'ocupa de la casa, educa els fills. "Acaba arribant a tot arreu, per això se'n diu el miracle de les mares", explica Maria Rosa Buxarrais. Els homes, per la seva banda, continuen sense implicar-se gaire en les tasques domèstiques, però "ara tenen una cooperació proactiva", que vol dir que cooperen sempre que hi hagi una ordre de la dona. "És la dona que diu què s'ha de fer, i llavors ho fan, però no tenen al cap la gestió. Una altra història és quan són pares solters o divorciats, perquè llavors sí que l'hi tenen".

¿I què en diuen les famílies? L'Alícia Orrit i el Josep afirmen que concilien. Tenen tres fills, de 13, 11 i 7 anys. El Josep passa tot el dia a fora de la població on viuen fins al vespre; la mare té un taller, on treballa i on està al mateix temps amb els fills. "Hi tinc una habitació on poden jugar, fer els deures i fins i tot mirar la televisió". Mentrestant, ella és allà mateix treballant, ja sigui com a gestora o com a cocreadora de figures de metall blanc de l'imaginari de festa major, dracs, gegants, etc. (www.figuratmf.com). Hi ha tardes que els mateixos fills li demanen d'ajudar-la en la feina, sobretot a l'hora de pintar les figures, i per tant s'hi posen junts. També hi ha moltes altres tardes que els fills no en tenen prou que la mare hi sigui, sinó que volen que estigui per ells. "És així, malgrat que puguis pensar que són grans, no es conformen a estar l'un al costat de l'altre, sinó que em demanen que hi jugui, i esclar, ho faig encantada". Als vespres, quan arriba el Josep, és ell qui està amb els fills i llavors l'Alícia continua treballant. "Els dinars diaris i les anades i tornades a les extraescolars els faig jo, per això als vespres treballo quan el Josep és a casa".

Nacho Benazet, advocat i soci de l'Alícia en l'empresa que han muntat, Figura't, reconeix que ell gairebé no pot conciliar. "Sort en tinc de la meva parella, la Marta, perquè jo passo gran part del dia a la feina, perquè no tinc horaris". Ara està intentant escurçar-los gràcies a la tecnologia. "He invertit en un bon sistema informàtic per instal·lar-me a l'ordinador de casa tots els fitxers que tinc al bufet de la feina, així ja no serà necessari que sigui fora de casa; podré treballar a casa, i això ho facilitarà tot una mica més". De totes maneres, el Nacho defensa el concepte de temps de qualitat , tot i que s'està poques estones amb els fills per la feina. "Però quan hi sóc estic integrat; no tinc al cap res més que no sigui estar per ells", diu.

Mentrestant, la il·lustradora Glòria Fort, col·laboradora de l'Alícia i el Nacho en l'empresa Figura't, recorda com havia conciliat quan les seves filles eren petites (ara tenen 16 i 10 anys). "Mentre treballava a l'ordinador feina anar el bressolet amb un peu perquè la nena s'adormís". La Glòria també comenta que hi ha vegades que feia els dinars amb la cara enganxada a la pantalla. L'olla anava fent la feina, mentre ella enllestia l'altra feina. "És la sort de treballar a casa, perquè tot s'agrupa".

Finalment, a Ciutadella, a Menorca, Antoni Tarragó i Sílvia Anglada prioritzen sempre el seu fill, l'Arnau (7 anys). Són propietaris del restaurant Es Tast de Na Sílvia, a Cala en Bosch, i això els permet treballar sis mesos a l'any, del maig a l'octubre, i els altres descansar. "L'Arnau ha entès perfectament la nostra feina; és molt responsable, perquè ha entès que nosaltres també som molt estrictes". El petit de la casa és conscient que és un privilegiat perquè hi ha sis mesos de l'any que els pares, tots dos, estan per ell dia, tarda i nit. Ara bé, durant el temps d'obertura del restaurant la situació canvia. "Tot i això, si un vespre l'Arnau té un partit de bàsquet, tanquem el restaurant i l'anem a veure; perquè tenim clar que el principal és ell, després ve la resta", diu el pare.

A les vacances ajusten l'horari i els pares es lleven d'hora per poder esmorzar tots tres junts. I així van fent, amb malabarismes, durant els sis mesos de feina dels pares. La resta de l'any, tots tres junts. De conciliacions n'hi ha de molts tipus.