“Ets molt feliç quan tornes a ser pare als 40 anys”

Quim Marquès va ser pare per primera vegada als 30 anys. Als 33 ho va ser per segona vegada. I als 42, per tercera. “És incomparable com ets i com vius la paternitat en cada una d’aquestes edats; la millor, als 40 anys”, diu. Per què? “Perquè als 40 anys tens la carrera professional més encarrilada i, també, perquè en saps més d’educar criatures i, per tant, ja no pateixes per tot, sinó que en gaudeixes”.

El pare de la Paula (18 anys), l’Olívia (15) i el Tomàs (7) recorda el primer dia que van arribar de l’hospital a casa amb la Paula. “El primer que ens vam dir amb la Nuri, la mare, va ser: «I ara què fem?»”. Tot ve gros amb el primer nadó, i encara més amb els horaris laborals del Quim, que, com a cuiner, els vespres i les nits les passava al restaurant. “Sort de la Núria! Perquè aquesta feina meva em permetia poques hores lliures”.

A mesura que la Paula i l’Olívia es van fent grans, els pares comencen a madurar el projecte del tercer fill. “Volíem tornar-nos a sentir joves amb una criatura a casa, perquè ja vèiem que les filles se’ns feien grans de seguida”. I va arribar el Tomàs, que el van batejar amb aquest nom perquè va néixer setmesó i va passar uns mesos al pavelló de Sant Tomàs de l’Hospital Sant Pau de Barcelona.

Paternitat pausada

I amb la tercera criatura, als 40 fets, el Quim i la Núria se senten molt feliços. “Puc anar-lo a buscar a les tardes a l’escola, cosa que amb les filles no havia pogut fer gairebé mai”, indica el pare. Certament, la professió, establerta, i també els canvis socials (“Ara els dinars diaris acaben en una hora o hora i mitja com a màxim; abans a les 17.30 h encara tenia gent al restaurant”) permeten al pare poder participar gairebé en totes les tasques: escola (anada i tornada) i extraescolars. “Les extraescolars són fantàstiques, perquè li encanta jugar a futbol, i per a la Nuri i per a mi, mentre ens el mirem com s’entrena i com juga, és una estona relaxada, perquè xerrem”.

Mentre el Quim ho explica, insisteix que la tercera paternitat li ha arribat en un moment molt dolç. “Al Tomàs li he explicat 300 contes a les nits, mentre que a la Paula i l’Olívia no ho vaig poder fer perquè treballava fins molt tard”, admet.

Tenir més temps per compartir amb els fills dóna felicitat, però encara hi ha un altre factor, que és que la rebequeria infantil de la tercera criatura l’entens perfectament. “Amb la primera em quedava desmuntat, no sabia què fer, em posava nerviós; en canvi, ara la sé interpretar, n’entenc el motiu i tinc molts recursos per solucionar-la”, explica el xef del Suquet de l’Almirall. L’experiència és un grau, literalment.

Menys, i més tard

Segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), el 2012 el 18,5% (14.279) dels nadons nascuts a Catalunya són fills de pares de més de 40 anys mentre que un 6,3% (4.836) ho són de mares de més de 40 anys. És a dir, a Catalunya no és excepcional que la paternitat arribi o es reprengui als 40 anys.

La psicòloga Neus Calleja sosté que als 40 anys hi ha maduresa emocional perquè les circumstàncies vitals estan establertes. I per això els pares poden gaudir més intensament de la criatura. Ara bé, biològicament hi ha un desfasament, primer fisiològic en el cas de la mare, però també a l’hora de tenir-ne cura, “ja que no és el mateix no dormir a les nits quan es tenen 20 o 30 anys que quan se’n tenen 40”. Evidentment, continua Calleja, “quan el fill és molt desitjat, la paciència i l’esforç que es requereixen són infinits”.

Més preparats

Pel que fa a la maduresa emocional, la psicòloga remarca que els pares actuals valoren més la preparació que la intuïció. “Està molt bé que busquin informació perquè volen fer un bon rol com a pares, però la intuïció és molt important amb les criatures, i no l’han de menystenir”. Dit amb unes altres paraules, “no és necessària la professionalització de la paternitat o la maternitat, sinó saber-se guiar pel que senten quan estan amb la criatura”.

La psicòloga Estefania Carreño indica que als 40 o als 50 anys els pares substitueixen l’energia per la tranquil·litat i per l’organització. Aquests dos factors són importants en l’educació, perquè la tranquil·litat fa que els pares siguin objectius i realistes per valorar què li passa a la criatura. I l’organització permet compaginar bé les activitats professionals i personals amb la criatura.

Tot i això, la psicòloga hi veu un punt negatiu, que és la distància d’anys entre pares i fills. “Estan força allunyats, de manera que la realitat dels uns i dels altres també és llunyana”. Per la seva banda, el director del Servei de Psiquiatria de l’Hospital de Sant Pau, Enric Álvarez, remarca que un fill desitjat sempre farà feliç els pares, i alhora també ho serà ell, ja que els pares el nodriran bé emocionalment. Així que tant se val l’edat perquè s’acompleixi aquest sentiment.

De l’únic que avisa Álvarez és, primer, que la criatura pugui ser consentida i, segon, que la distància d’anys entre pares i fills els porti a no entendre’s i faci que “els pares no es puguin posar en la pell de la criatura perquè no entenen la seva realitat, sobretot en un món tan tecnològic”.

Finalment, la pedagoga i psicòloga Maria Rosa Buxarrais explica la seva experiència com a mare de quatre fills, l’últim quan tenia 40 anys: “Vam veure de seguida que havíem d’esforçar-nos per entendre la seva realitat”.

Buxarrais creu que els pares han de ser conscients que la realitat dels fills pot ser molt diferent a la que ells van viure de petits o com a pares dels primers fills, però no per això és pitjor.