Calçotada

No, no parlo de les calçotades que et fan al restaurant de torn. I que consti que no sóc d'aquests integristes que les troben abominables. Tenen la seva gràcia, suposo, encara que només sigui per aquells pitets de paper que et posen quan t'asseus a taula o per les tovalloletes humides amb olor de llimona que et regalen per treure't l'olor a ceba. Sí, si no et pares a pensar en el que et clavaran per quatre cebes i una mica de carn, és una experiència curiosa i divertida, però per a un tarragoní una calçotada és una cosa ben diferent, una cosa que si t'ho pares a pensar representa precisament tot el contrari als pitets i les tovalloletes, i que potser per això gosaria dir, amb tot l'orgull tarragoní que em queda, que és el millor dinar possible per fer feliços pares i fills.

Sí, la calçotada de debò, la que fas al ras, enredant algun amic amb bona fe i un mas als afores, és l'àpat perfecte perquè el teu fill i tu recupereu les ganes de dinar plegats. Perquè no sols ningú et renya per embrutar-te, sinó que estàs tan obligat a acabar ronyós que si no ho fas tothom t'assenyala amb el dit ennegrit. Imagineu-vos la joia dels vostres embrutacoses quan es troben en aquest hàbitat paradisíac, la festa grossa que fan quan veuen que es poden emmascarar la cara sense patir per res perquè el papa encara la porta més marrana, quan veuen que el jersei de la mama te més taques que el seu de tant veure vi a galet sense gaire pràctica, o quan poden llençar les normes d'urbanitat amb la mateixa despreocupació amb què llancen els ossos de les costelles de xai als gossos.

Sí, ho diré ben alt i ben clar. Fer una calçotada és una d'aquelles coses que et reconcilien amb la vida, amb aquest temps de fred i vent i amb aquests temps de mòbils i coses tàctils que en realitat no es poden tocar. M'encanta aquesta excusa en forma de tiberi per passar un diumenge fora, envoltat d'amics amb ganes d'empastifar-se, aquesta espècie de "jo poso" feréstec, on tot es fa entre tots. O sigui que convideu-me, va! Prometo no arribar a misses dites ni mirar-m'ho tot amb el vermut a la mà mentre la resta gira les graelles i embolica cebes amb els diaris. Prometo espolsar-me del damunt aquesta immerescuda fama que tinc de no fotre ni brot. Quina bestiesa! I tant que faig coses! Porto la salsa de calçots, per exemple. Bé, l'ha feta la mare, no jo, però la mama és meva, no?