Famílies... parlem-ne
M. JESÚS COMELLAS

Aprendre a prendre decisions

Sovint, parlar de prendre decisions provoca vertigen i, en molts moments, pànic. La qüestió és, però, ¿per què posem tant d’èmfasi en una situació tan quotidiana? Si parlem de prendre decisions acostumen a sortir tot un seguit de frases que comencen amb el temut “I si...?”: “I si m’equivoco?” I per evitar equivocar-se, la solució pot semblar a l’abast: “Digues què he de fer”. D’aquesta manera es pot protestar si el resultat no és el desitjat: “M’ho has dit tu”, “He fet el que has dit”.

Hi ha decisions poc rellevants, com quins mitjons posar-se, però, per senzilles que siguin, totes les decisions tenen una repercussió i aquesta no sempre agrada. Si miro aquest programa no veig l’altre; si menjo ara no tindré gana per sopar...

Des dels primers anys es pot afavorir que es tinguin en compte les repercussions de les decisions que es prenen i, amb tranquil·litat, afavorir que es comprenguin, perquè les conseqüències poden ser relativament frustrants si no les hem previst.

Si és així, ¿per què mirem de suavitzar en lloc d’afavorir que s’aprengui a pensar en tot allò que comporta la decisió? Al marge de les decisions domèstiques i quotidianes, hi ha mil situacions que ens porten a decidir i molt sovint si no agraden les conseqüències se suavitzen perquè sap greu: si no m’agrada la fruita que has triat, la deixo; t’has deixat el berenar, però ja te’l porto jo; no has seguit les instruccions i s’ha trencat, però ja en comprem un altre.

Amb l’edat les decisions són cada vegada més transcendents i poden implicar aspectes emocionals, relacions entre persones i repercussions més importants i més complexes. En aquesta situació la dificultat per prendre decisions és més gran perquè implica conseqüències més imprevisibles que poden afectar la salut, les relacions, la feina i el dia a dia. I és quan arriben les reaccions d’indefensió: no m’ho pensava, m’ho han de resoldre, em tenen mania, no m’estimen.

Per evitar-ho, cal afavorir que la canalla vagi aprenent a prendre decisions per ells mateixos, i al mateix temps que assumeixin que hi ha conseqüències i repercussions en tot el que fem. I aquest camí s’ha de fer sense pressionar-los en excés i evitant sentències del tipus: “Sembla mentida, mira què has fet” o “Ja t’ho deia jo!” Mil avisos no serviran de res si no els permetem arribar al final sense jutjar-los.