TRINITAT GILBERT

Això no és un hotel! Implicar els adolescents a casa

Créixer implica adquirir responsabilitats per avançar cap a l’edat adulta. Ara bé, hi ha un moment d’aquesta etapa en què més d’un pare i d’una mare ha hagut de dir la frase mítica: “Aquesta casa no és un hotel!”

La frase “Aquesta casa no és un hotel!” la Sílvia Mateu la diu unes quantes vegades als seus tres fills adolescents: el Carlos (18 anys), la Marta (16) i el Nacho (13). La diu perquè no endrecen la seva habitació, perquè no porten la roba bruta a la rentadora, perquè no col·laboren en cap tasca de la llar. “Això sí, de bones intencions sí que en tenen, perquè em diuen que escombraran més tard o que quan acabin no sé què llençaran les escombraries”.

A la pràctica, “res de res”, assegura la mare, perquè “les activitats extraescolars, els deures de l’escola o milers d’altres prioritats acaben passant per davant de les tasques col·laboratives de la llar.

La Sílvia ha après també a no enfadar-s’hi. “Senzillament tanco les portes de les seves habitacions”. És la pràctica d’allò que els ulls no veuen, el cor no se’n dol. Ara bé, el dia que la Sílvia hi entra, en treu de tot. “Més val que no t’esmenti tot el que m’hi he arribat a trobar”. Només diu que el fill gran, que té xicota, ha entès ara que la higiene i l’habitació han d’anar units: ho practica els dies que la xicota va a casa.

“El que jo no he aconseguit mai, ho ha fet ella”, riu la Sílvia. Ella mateixa reconeix que tampoc no és un exemple de persona endreçada: “Però, esclar, ells tres em superen”. Encara hi posa un exemple: quan la roba està neta, planxada i plegada, l’entro a les seves habitacions perquè ells la desin als armaris. Doncs no ho fan i sovint em torno a trobar la mateixa roba neta, barrejada amb la roba bruta que s’han tret i la torno a rentar altre cop”. La feina no s’acaba. Un bucle sense fi.

Negre sobre blanc

La periodista i coach Irene Orce acaba de publicar a Grijalbo el llibre amb la frase homònima de culte com a títol: ¡Esta casa no es un hotel! “En l’imaginari universal de tots els pares hi és; per això la vaig triar com a títol”, explica. Ara bé, Orce hi aporta idees per mirar de passar d’una realitat quotidiana conflictiva a una llar que sigui un refugi per a la família. “No hi ha receptes màgiques, però sí que hi suggereixo reflexions, com ara la importància d’educar en la coresponsabilitat perquè l’adolescència no sigui una etapa perenne”.

Una segona reflexió és que els pares facin una introspecció i es preguntin per què diuen la frase “Aquesta casa no és un hotel!” La diuen perquè els fills entren i surten de casa, mentre que els pares s’encarreguen de tot. Llavors, potser “estaria bé generar espais perquè els fills s’expressin, perquè estiguin tots junts i puguin parlar de tot”.

I encara una altra. Els adolescents, i també les criatures, el llenguatge que més entenen és el de la coherència i no tant el de les paraules. “Ja podem aconsellar-los que no han de fumar perquè és dolent per a la salut, que si els pares fumen, el missatge perdrà tota la força”.

Finalment, Irene Orce indica que, al capdavall, el que adolescents i infants necessiten és educació emocional. “Quan tenen sortides de to ens pensem que ho fan perquè tenen les hormones disparades, però sovint és perquè són incapaços de saber-ho dir d’una altra manera”. L’educació emocional, segons proposa Orce, hauria de ser assignatura reglada de l’escola i dels instituts, perquè l’escola i la família són els dos focus en què es desenvolupa la personalitat dels fills. “Tan important com adquirir coneixements de matemàtiques és saber com funcionen ells mateixos per dins”.

Normes i pactes

La sociòloga Cristina Brullet sosté que els pares diuen “Aquesta casa no és un hotel!” perquè, “efectivament, un habitatge familiar no és un hotel on arriba gent diversa i sense presentar-se abans”. Pot ser que els fills arribin a casa amb amics a dinar o a sopar sense comptar abans amb el permís dels pares. “Els adolescents han de tenir present que viuen a casa dels pares, no pas que els pares viuen a casa dels fills”, indica Brullet. Per la seva banda, el psicòleg Xavier Costa, autor del blog Crianza.

obolog.cat, aconsella als pares que trobin amb l’adolescent “un espai d’entesa on puguin arribar a acords i, per això, cal que el tractin com algú capaç d’assumir responsabilitats”. De manera que frases com “mentre visquis aquí es farà el que jo digui”, per exemple, els farà sentir sotmesos, com si fossin nens que han d’obeir sense queixar-se, i segurament respondran de manera impulsiva i poc reflexiva.

En canvi, “els pares poden preguntar-los, per exemple, quines coses creu que ell pot fer, o què se li dóna millor, o què li resulta menys feixuc o més fàcil de combinar amb els seus horaris, de manera que el facin partícip de les decisions, com faria un adult”. I és així perquè “l’adolescent es troba en un moment de trànsit entre la infantesa i l’edat adulta, i depèn del tracte que els pares li dispensin consolidarà aviat els aspectes més adults i autònoms o prolongarà els més infantils”.

La psicòloga Ariadna Pérez i Domingo sosté: “Les tasques de la llar s’han de pactar i han de quedar molt clares per evitar confusions posteriors: què farà cadascú, quan ho farà, quins són els límits. A partir d’aquí els pares han d’aprendre a retirar-se i permetre que l’adolescent s’organitzi a la seva manera (que no sempre és la mateixa que la dels pares)”.

Així doncs, els adolescents han d’entendre que créixer té uns beneficis, com ara més llibertat, o les pagues, però també responsabilitats associades.

De ben petits

Ara bé, aquesta feina ha de començar molt abans de l’adolescència, quan són més petits, perquè “els infants han de viure des de ben aviat que les tasques domèstiques són compartides i se’ls ha d’incloure en la mesura de les seves possibilitats, en funció de l’edat”, diu Pérez i Domingo. Per exemple, poden començar parant la taula, ajudant a plegar la roba o endreçant la compra quan s’arriba del supermercat.

I encara més: Pérez afirma que “la tasca principal que han de fer sempre és la de mantenir la seva habitació recollida i en això hi han de participar des de ben petits”. Fins i tot quan són molt petits cal deixar-ho per a ells, encara que després suposi més feina per als pares.

El professor de la Facultat de Psicologia de la UAB Sergi Ballespí subratlla també que a l’adolescència “els pares troben el que en bona part han sembrat fins llavors”. Dit amb altres paraules, “si els pares han sabut posar límits raonables de manera adequada, han dialogat amb el fill, l’han ajudat a posar en paraules el que sent i vol i han deixat que creixin la seva espontaneïtat i el seu propi criteri, aleshores és més probable que sigui més fàcil relacionar-s’hi” i entendre-s’hi.

A l’hora de fer-los participar en les tasques de la llar, Ballespí no aconsella ni xantatges ni intercanvis, perquè semblaria que “estiguéssim comprant els seus serveis”, però sí fer que hi hagi conseqüències del que l’adolescent fa i el que no fa.

És més, el professor de la Facultat de Psicologia sosté que “és bo encaminar l’adolescent, si pot ser abans de l’adolescència millor, cap a la idea que hi ha drets, hi ha deures i hi ha privilegis, i que quan s’incompleix un deure la conseqüència pot ser privar-lo d’un dret o d’un privilegi temporalment”.

Finalment, la psicòloga Estefania Carreño recorda que, en l’adolescència, els fills s’allunyen dels pares i es fan independents emocionalment de la família, “o això es pensen, perquè més tard s’adonen de la importància que té el nucli familiar”. Sigui com sigui, “en aquesta etapa descobreixen la seva individualitat i s’acosten molt més al seu grup d’amics”.

Carreño creu que un “bon adolescent” que estudia i porta una vida endreçada genera una situació que “es podria comparar amb un hotel de luxe, on ho té tot pel fet de ser un bon client, on només se li demana que pagui el compte quan marxi, és a dir, que continuï estudiant i sent bon noi”. En canvi, la situació d’un adolescent problemàtic és comparable a un hotel d’autopista, on comparteix lavabo i se li demana que el deixi tal com l’ha trobat, on no se li fa el llit i no hi ha servei d’habitació. “Però, al cap i a la fi, són hotels tots dos”.

En un cas i en l’altre, els pares han d’aplicar conseqüències, sosté també Carreño. “Li podem dir que si pot convidar els amics a fer unes pizzes també pot endreçar quan marxin”. I és així perquè “se’ls ha de fer veure que créixer implica responsabilitats, que són ells els que avancen o no, els que obtenen privilegis d’adult o, al contrari, continuen sent uns nens als quals s’ha de recollir la roba bruta”.