En la pròxima vida m'agradaria reencarnar-me en una mare d'esperit britànic o, millor, més amunt, nòrdic, d'aquelles que saben mantenir la calma i, el més important, l'alegria davant les trampes mortals de la convivència amb tres menors d'edat a càrrec. La realitat és força més llastimosa i el meu cos massa vegades es transmuta de forma perillosa en una autèntica olla a pressió, només que en lloc de coure cigrons o llenties, hi socarrimo emprenyades i frustracions de mare nefasta. Pot passar, però, que m'excedeixi i carregui tant el recipient que em vegi convertida no en un estri de cuina sinó en un desastre natural.

L'olla a pressió

Últimament he carregat l'olla a base de conflictes idiotes, matins histèrics, reunions sorpresa amb professors que m'expliquen intimitats dels menors que tinc a càrrec encara més sorprenents, adolescències... adolescents, adolescències precoces que no tenen el detall d'esperar el seu torn, tardes en què em cal engiponar-me les disfresses de cuinera, guàrdia urbana, procuradora judicial i mestra entusiàstica, una darrere l'altra o, fins i tot, superposades, perdent estones requisant estris tecnològics perquè algú es concentri en un medi tan vintage com el paper, observant com la casa és confosa per l'Hostal Pepita per alguns il·lustres habitants... i al final ha passat el que havia de passar, que quan he volgut tancar la tapa per amagar la porqueria amb la intenció de deixar-la anar a poc a poc, a través de la vàlvula, l'olla a pressió ha fet un pet i s'ha convertit en un volcà Krakatoa incontrolable.

He deixat anar crits, plors, amenaces d'emigrar a les Bahames, radiacions tòxiques, vapors verinosos i altres tipus de lava fins que l'erupció s'ha calmat. Després, ens hem comportat com bons personatges d'una pel·lícula de Spielberg, i hi ha hagut escenes de perdó, reconciliació i voluntat de canvi per part dels menors i de mi mateixa. Tot molt aspiracional. Per tot plegat, em temo que les Bahames hauran d'esperar.

Shylock i Buda

La meva amiga Ester, de qui ja us he parlat alguna altra vegada, m'ha aconsellat que abandoni el model Shylock ("No té ulls una mare? Ni que sigui tan penosa? Si ens punxen, no sagnem?") per un de més acostat al model Buda (res m'afecta, fins i tot si obro la porta i em trobo algú jugant a Clash of clans quan ho té rigorosament prohibit, no em puja la pressió). I com sempre, té raó. Perquè el que sembla un contuberni infantil-juvenil-ultrasònic per amargar l'existència a l'adult que té el detall de fer-se'n càrrec no ho és. Hi ha el mandat psicològic de matar la mare i el pare, sigui jo, el pare de les criatures, o qui sigui. De provar si allò cola, entenent per allò milions de variables, totes esgotadores. De créixer de forma mediterrània, sorollosa i gens nòrdica... I no sóc l'única que visc aquest magnífic joc de rol. Tinc amics, bons amics, que tenen el detall d'explicar-me que a casa seva també hi ha olles a pressió, tardes oblidables i explosions volcàniques. De totes maneres estic convençuda que exageren perquè m'estimen. Que potser en lloc de 115 dies abstrusos en viuen 53, però faré veure que no me n'adono. Per sobre de la seva mentida pietosa hi ha una gran veritat: que s'expliquen més les bones estones que l'existència dels volcans i les seves causes. I que els equips de documentals del National Geographic farien bé d'enfocar les càmeres a les llars. Quedarien parats.