Una vida de gos

Fa dos anys que tenim un gos que comparteix casa amb nosaltres. Es diu Bubi. És petit, peludet, i no sembla que res li preocupi (fora dels focs artificials). Però no va tenir una infància fàcil. El van trobar al carrer, abandonat, ferit i ple de paràsits, quan tenia uns sis mesos.

El primer dia, quan el vam recollir a la protectora, tot anava bé. Tranquil, silenciós, discret... Però a la nit, quan vam anar a dormir i es va quedar sol a la sala d'estar, va començar a plorar. No, no bordava, i tampoc udolava. Plorava, no ho puc dir de cap més manera. Uns crits aguts, esgarrifosos, continus. De primer, vaig pensar que havia saltat una alarma al carrer; no sabia que un gos pogués fer aquesta mena de sorolls. Sens dubte va pensar (faig servir pensar en un sentit figurat, perquè, ja ho saben, és només un gos, i no particularment intel·ligent, per acabar de dir-ho tot: el vam portar a un curset per a gossos i va suspendre, es va cagar a l'examen final!), va pensar, deia: "Ara que per fi surto del carrer i de la gossera i trobo una família que m'alimenta i sembla que m'estima, ara que pensava que la soledat i la por havien passat per sempre, resulta que se'n van tots i em tornen a abandonar!"

Les meves filles van baixar a calmar-lo. Era entrar a la sala d'estar i el gos callava; tornar al llit i de nou els plors esfereïdors amenaçaven de despertar tots els veïns. Dormir al sofà semblava massa incòmode. Finalment, una va decidir portar-lo al seu dormitori. Un mal hàbit? ¿El gos ha après a sortir-se amb la seva? Ens ha pres el número? ¿S'ha convertit en el líder de la bandada ? A la quarta nit ja va dormir tot solet, sense plorar, entre el sofà i la tele. Mai més ha tornat a plorar, ni quan sortim tots i el deixem sol a casa. Sembla que el que va aprendre no és a manipular-nos , sinó a confiar en nosaltres. Ha entès que no l'abandonem, que encara que marxem sempre tornem. Ha tingut por als focs artificials (ho està superant), però no era el mateix. Bordava nerviós, però no plorava de terror i desesperació com aquell primer dia.

No sempre el gos aprendrà en quatre dies, esclar. De fet, em va sorprendre. Pensava que caldrien unes quantes setmanes perquè recuperés la confiança. Però no va ser necessari. Estic orgullós de les meves filles. En la mesura que es puguin treure conclusions d'aquest episodi, penso que els meus néts seran nens prou feliços. "No es pot comparar", pensarà algú. "Els nens no són gossos". I hi estic completament d'acord. Els nens són persones. Els nostres fills són persones. I si aquesta nit el seu fill plora espantat en trobar-se sol al mig de la foscor, vostè què farà?