M. JESÚS COMELLAS

I tu, en què penses ara?

Quina pregunta tan sorprenent aquesta que encapçala l'article, quan la fa una criatura a una persona adulta que no parla, que no està atabalada fent alguna cosa concreta, que no canta... En definitiva, que mostra una actitud pensativa. Doncs aquesta frase té una importància extraordinària i caldria reflexionar sobre què ha portat la canalla a valorar i a interpretar aquesta actitud nostra quan estem pensant.

En primer lloc vol dir que la paraula no els és desconeguda i que han entès que per pensar cal estar reflexionant, amb una certa distància del que passa. Demostra que tenen assumida una imatge de la persona quan pensa. També té un altre valor. La criatura, quan fa aquesta demanda a la persona adulta, ha comprès que pensar no es fa només com a càstig -"Seu i pensa", "Què has fet, que no penses?"-, sinó que és una activitat humana i que és interessant i que es poden pensar molts temes, en molts moments. I que és interessant fer-ho i cal fer-ho tota la vida!

Davant d'això, ¿ens hem plantejat que seria interessant ensenyar les criatures a pensar? Cal fer-ho buscant els moments apropiats. I fer-ho sense neguits, posant en evidència que pensar és molt necessari. Així doncs, fem-ho explícit. En què podem pensar? ¿Potser fem balanç del que ens ha agradat? ¿Pensar en el diumenge i el que vam fer? ¿Pensar què farem en arribar a casa? ¿Pensar en persones que volem veure? En desitjos? Projectes? Sentiments? Paisatges?

Hi ha mil temes que conviden a pensar. I mil moments. Pensar en el que fem o podem fer, però també obrir-nos a altres idees. No cal tampoc un lloc determinat, perquè podem pensar al llit, al carrer, a l'escola, a casa... L'important és despertar en la canalla el desig de tenir estones per pensar, sense haver de fer res concret, i afavorir així que hi hagi un diàleg interior, ja sigui al llit, al pati, al carrer, al sofà o on calgui.

És una manera de madurar i massa sovint sembla que no està en el nostre pensament, de manera que no els n'ensenyem. Hem de mostrar els nostres pensaments i no només vincular el fet de pensar a les malifetes. Potser hem de desterrar allò d'anar "a la cadira de pensar". Cal donar valor al fet de pensar i mostrar-los com fer-ho abans d'exigir que ho facin.