El pare que et va matricular

La trucada impossible

Quan m’ho van proposar vaig dubtar una mica. Un concert amb tots els coetanis del “rock català” dels noranta, un homenatge a totes les cançons d’aquell moviment tan desprestigiat, aquella colla de gamarussos que, sembla, segons els que hi entenen, vam hipnotitzar tota una generació. I no pas per la música que fèiem sinó a cop de subvenció i populisme de baixa qualitat. No em malinterpreteu, jo hi era i sé el que vam fer i on vam arribar. Tot aquell moviment va fer possible ser qui sóc i la llavor per dedicar-me al que més m’agrada fins ara, trenta anys més tard. No és que no en renegui, és que estic orgullós de formar-ne part, però la nostàlgia sempre m’ha semblat una trampa molt llaminera.

Un cop fet el primer assaig vaig comprovar que l’havia encertat. Aquesta generació de músics són amics i companys de viatge, recipients d’històries inversemblants i records inesborrables, de sopars de duro i mogudes surrealistes, però sobretot són bona gent, persones generoses que s’estimen la seva professió i la dignifiquen cada dia que surten a l’escenari, obviant el desprestigi constant d’una premsa especialitzada que mai els va perdonar un èxit sense el seu permís.

El dia del concert tot eren nervis. I l’allau de gent que et deia que estaven esperant veure’ns i que la nostra música els havia marcat des de ben petits tampoc no hi ajudava gaire. L’espera, com ha de ser en un macrofestival, es va fer eterna i les ganes de sortir a l’escenari ens rosegaven per dins. Llavors, just deu minuts abans de començar, vaig sentir que em vibrava el mòbil. Vaig pensar que no valia la pena contestar, per important que fos. Però a la pantalla vaig veure que era el pare. I al seu costat hi tindria la mare, instigadora de la trucada. I vaig despenjar i em van dir que m’havien vist per la tele i que com em trobava, que si estava nerviós, que segur que sortiria tot molt bé, que si havia sopat i que no patís, que em relaxés i que em mirarien per la tele. I quan vaig penjar, curiosament, jo que no suporto les trucades ni les converses just abans de tocar, vaig adonar-me que ja no tenia nervis, que m’havia passat tota la tonteria i que només calia que sortís a fer el de sempre. Com molts dies he fet davant dels seus ulls, cofois i amoïnats al mateix temps. I sí, vaig penjar relaxat, sabent que tot sortiria bé.