EVA BACH

Alguns tenen tres o quatre pares

Si admetem -com dèiem la setmana passada-, que tots naixem d'un pare i d'una mare biològics, també haurem d'admetre que hi ha nens i nenes que tenen tres o quatre pares, encara que no tots tinguin la mateixa presència ni els mateixos drets. Els nens adoptats per parelles heterosexuals o homosexuals en tenen quatre: dos de biològics i dos d'adoptius. Els fills de mares o pares solters que han recorregut a l'adopció, igual que els de parelles que han recorregut a donants d'òvuls o d'esperma, en tenen tres: dos de biològics i un d'adoptiu o tres de biològics.

El que no hi ha és cap criatura que hagi nascut d'una sola mare o d'un sol pare. Sí que hi ha persones que no volen utilitzar les paraules pare i mare per designar els pares biològics o els donants, i que parlen d'òvuls o d'espermatozoides, com si la part es pogués disgregar del tot i no tingués res a veure amb la persona de la qual procedeix.

Trobar-los un lloc

En realitat, el que és essencial no és com es denominin, sinó tenir clar que hi ha ocasions que són tres o quatre les persones responsables de dur al món una criatura, de concebre-la i criar-la. I totes aquestes persones decisives per a la seva vida és bo i convenient -com recomana un gran psicoterapeuta alemany- que tinguin un lloc en el cor d'aquests nens i en els dels pares que finalment se'n facin càrrec.

Hi ha criatures que ho tenen més clar que alguns adults. Una nena m'explicava un dia que un amiguet de l'escola tenia dos pares i dues mares. "Quin galimaties, pobra canalla!", va exclamar un adult present a la conversa. En absolut. "Té els pares del seu país, als quals no coneix -deia la nena- i els d'aquí, que el van anar a buscar i el cuiden". Els galimaties comencen quan ens neguem a reconèixer el que és i recorrem a evasives per disfressar-ho.