El rei dels gossos

Eren inseparables. Tant, que per saber on era un només calia buscar l'altre. Sempre els trobaves plegats, al sofà mirant els dibuixos, al carrer passejant-se mútuament o a la cuina compartint d'amagat el dinar de l'àvia. Per això, quan els avis ens van trucar per dir-nos que l'Opi, el seu gos preferit, el seu company de l'ànima, s'havia mort de vellet, vam tenir ben clar que allò seria un cop fort. Havien estat set anys d'una complicitat entendridora. L'Opi era la seva joguina i el seu confident, la seva bossa d'aigua calenta a l'hora d'anar a dormir i el seu despertador quan es llevava. Ja em podia escarrassar a renyar-lo per qüestions higièniques, que al més mínim descuit ja l'estava petonejant als morros com un enamorat. Era tanta la devoció del nen que, per fer-lo enrabiar, només calia malparlar del gos, dir-li que era lleig i ensopit, que no bordava mai ni s'immutava per res. "El teu gos és un avorrit", li etzibava. I ell, ben indignat, em contestava: "No és veritat, papa, no és que sigui avorrit, és que és el rei dels gossos silenciosos".

No, no s'ho va prendre gens bé. El vam tenir plorant tota la tarda, desconsolat com no l'havíem vist mai. Només es va calmar una mica a l'hora d'anar a dormir, quan li vam fer entendre que sempre que volgués tornar-lo a veure hi podia somiar. Els dies següents van estar farcits de moments colpidors: glopades d'enyor que el feien somicar gairebé en silenci, diàlegs sorprenents sobre la mort i el més enllà o quan vaig descobrir un dia, a la paret de la dutxa, que aprofitant el baf havia escrit amb el dit el nom del gos estimat. Ara ja fa unes setmanes i, malgrat la tristesa inicial, penso que aquest primer tast de pèrdua me l'ha fet més fort, més conscient i més adult. No ho sé, potser són imaginacions, però l'hi noto als ulls quan em mira, o l'altre dia quan, per primer cop, vam aconseguir arrencar-li un somriure parlant-li del gos i de la manera com li saltava a la falda.

Ahir, quan va obrir els ulls, va venir ben content a la nostra habitació. "He somiat en l'Opi!" "Veus, home? Ja t'ho havíem dit", li vam contestar. "Ara segur que ho faràs cada cop més sovint. I vés a saber, potser un dia quan siguis més gran tindràs un gos i te l'estimaràs tant o més". "Sí, potser sí -va dir no gaire convençut-, però ara no és moment de pensar en gossos nous. Ara només vull somiar en el meu".