El pare que et va matricular

De pel·lícula

No hi ha manera més contundent de saber si un amic ha sigut pare que preguntar-li per l’última pel·lícula que ha vist al cinema. No falla mai, la seva resposta et marcarà els anys exactes que fa que ha tingut un nen. Vull dir que si parla de Lo imposible té tots els números de portar dos anyets ben bons fent l’impossible per encabir el cotxet al maleter.

I és que la paternitat primerenca i el setè art són conceptes completament antagònics. Ja no és que no trobis lloc per aparcar el cotxet, és que ningú es vol arriscar a pagar vint euros per haver de sortir escopetejat al cap de cinc minuts amb un nen que s’ha despertat bramant, espantat per culpa d’un tràiler en dolby surround. El curiós del cas és que un cop passen els anys i l’edat del nen ja ens permetria poder-lo deixar a cals avis, els pares estem tan desentrenats que ens costa molt reenganxar-nos a les novetats de la cartellera. Tant, que quan anem a la perruqueria i agafem un Fotogramas mentre ens esquilen ens adonem que ja no coneixem ningú. Bé, sí, trobem algun actor que ens sona a la secció d’aniversaris i quan mirem els anys que ha fet ens adonem que el temps, malgrat el bòtox i les rinoplàsties, passa per a tothom.

Això no vol dir, però, que ja no trepitgem una sala de cinema mai més. No, senyor. Ens en fem un fart, d’anar-hi. El que passa és que ara ho fem amb unes ulleres 3D que ens transporten als temps quan experimentàvem amb els psicotròpics i tenim un nen al costat que també flipa en colors. Dominem tant que podríem fer un màster en animals que parlen, ho sabem tot sobre pingüins bocamolls, lleons ballarins, óssos panda samurais, ratolins cuiners i ogres de color verd. De portes enfora enyorem aquelles sessions golfes amb pel·lícules en blanc i negre subtitulades, però un cop s’apaguen els llums gaudim com nens petits fotent mà al cubell de crispetes mida XL que ens han fet comprar.

Ahir la dona i jo vam tornar a anar al cine com abans: una pel·li subtitulada de dues hores i mitja. Hi havia la Patricia Arquette fent de mare deliciosament i un nen que es feia gran davant dels nostres ulls i passava de marrec a adolescent d’una revolada. Quan vaig sortir tenia dues coses ben clares: una és que d’aquí dos dies se’m farà gran. L’altra, que avui també me l’emporto al cinema: veurem Mortadel·lo i Filemó contra en Jimmy el Catxondo. I encantat de la vida.