“Ser pare no és fer oposicions”

Javier Urra és psicòleg, pedagog i pare del Javier i la Beatriz, de 35 i 29 anys. Va ser el primer Defensor del Menor d’Espanya. Ha escrit 36 llibres, entre els quals ‘El pequeño dictador. Cuando los padres son las víctimas’. Publica ‘Psicohigiene. El cuidado de uno mismo y de los demás’ (Aguilar)

Sent molt petit, el meu fill va anar a una excursió i va tornar malalt a casa, potser al camp va beure aigua que estava entollada, i el vam haver de dur a l’hospital de La Paz. Allà s’hi va estar una setmana i no millorava. No parava de vomitar, va perdre molt pes i va estar entre la vida i la mort. Allò em va unir a altres famílies que, com nosaltres, estaven darrere del vidre d’una UCI. Va ser dur, però ho vam superar. Però ho recordo perfectament. Després he observat altres famílies que han passat pel mateix i he vist que quan el nen surt de l’aïllament i els pares van a abraçar-lo, es produeix una certa distància, un cert rebuig.

Del nen cap als pares.

Exacte. Tu imagina que el nen ha estat quinze dies aïllat en una UCI, on només deixen que els pares el vegin una hora al matí i una altra a la tarda. Què passa? Doncs que el nen pot arribar a sentir que els pares l’han abandonat. He vist casos que m’han cridat molt l’atenció i ho he comentat amb metges i m’han dit que és cert que pot passar, que la malaltia pot malmetre el vincle amb els pares.

Què caldria fer?

Doncs trobar una manera de mantenir les condicions sanitàries necessàries per no posar en perill la vida del nen malalt, però, al mateix temps, trobar la manera que els nens no se sentin desatesos pels pares.

Parla’m de les malalties dels fills.

Mira, avui sembla que tots els nens hagin de patir hiperactivitat. Són modes. Fa una dècada tots els nens patien dislèxia. D’aquí uns anys veuràs com tots tenen trastorns bipolars. És cert que la ciència cada cop va posant més etiquetes a més comportaments, però també trobo que estem patologitzant en excés la infància i, de fet, la societat en general. És com si la vida hagués d’acabar sent una malaltia.

Algun consell als pares?

Cal desdramatitzar. No cal ser perfecte. Som humans i ho hem de recordar. Ser pare o mare no és fer oposicions. Cal relaxar-se. I cal aprendre dels fills.

No sé si un pare pot aprendre gaire d’un fill adolescent.

Accepta que no pots entendre el teu fill. Si ell no s’entén a si mateix, com l’ha d’entendre el seu pare? Un adolescent és un ésser que no sap com reaccionarà d’aquí mitja hora. Cal paciència. A poc a poc la persona es va tornant a equilibrar i va trobant un projecte de vida. La relació amb els pares es recupera.

A vegades queden ferides.

Actualment el meu fill viu al Brasil, és politòleg i no fa gaire que em va dir que jo seria avi. Fa temps, un diari ens van entrevistar a ell i a mi i a altra gent amb fills. A ell li van demanar que recordés una cosa meva que no li havia agradat. Va dir que un dia vaig agafar unes entrades que tenia per a un concert i l’hi vaig estripar davant seu. Jo no ho recordava gens. Més tard en vam parlar i em va dir que jo tenia raó d’haver-lo castigat, però malgrat que fos un càstig just, ell el continuava recordant amb dolor.

Explica’m alguna cosa que hagis après de la teva filla.

Fa un temps vaig patir un infart de miocardi i, amb força tranquil·litat, em vaig començar a acomiadar de la vida. Tenia una sensació curiosa, sentia que la vida em marxava, no que em moria. És diferent. És com quan notes que se t’adorm una cama: la cama és teva però ja no et fa cas. Jo veia que la vida em marxava però em sentia en pau perquè he fet una pila de coses. I quan explicava tot això a la meva família, la meva filla em va respondre que tot el que deia era molt egoista. I això no m’ho esperava. Em va dir que al meu voltant hi havia gent que m’estimava, que em volia al seu costat, que no volia que marxés. I bé, com pots veure, encara sóc aquí.