Per por de viure
Acabo de portar tota la meva saviesa documental sobre drogues a la biblioteca de la facultat on donava classes. Alguns centenars de llibres i quaranta anys de reflexions, reaccions, estudis, desconcerts, errors d’anàlisi i de resposta posats al servei de futurs estudiosos que, amb facilitat, descobriran com, durant dècades, hem fet de Sísif. Hem repetit la rutina de tornar a dalt “el problema de la droga”, sense voler adonar-nos que la sortida passava per esmicolar la pedra i canviar de perspectiva.
Miro de reüll el que estic a punt d’abandonar. De la vella grifa marginal puc saltar a les línies de l’èxit que dibuixen les ratlles de coca. Quan el drama de l’heroïna no ha abaixat el teló, s’encén la llum de la Ruta del Bakalo. L’alcohol és a moltes cobertes de llibres que han finançat laboratoris farmacèutics. La qüestió de la ciutadania que gestiona com pot els seus malestars amb el diazepam no provoca ni la meitat de debats que el botellón adolescent.
Als llibres sobre prevenció, la frase més repetida és “drogues no”, tot i que a poc a poc augmenta la tipografia del “tu decideixes”. Mirant les reflexions sobre com ajudar les persones amb problemes de drogues puc descobrir un llarg camí de misèries terapèutiques, com la negació permanent del dret a drogar-se sanament fins que l’aparició de la sida permet situar entre les nostres pretensions la reducció de danys (evitar destruir-se amb tot allò que va amb les drogues). Tot un balanç de destruccions que podíem haver evitat. També ocupa moltes pàgines el llarg camí de la recerca sobre com ajudar positivament, com acompanyar processos per aconseguir que les drogues no siguin el centre de cap vida. Els llibres sobre lleis deixen constància de l’obsessió prohibitiva i algunes reflexions que demanen regulacions realistes. Però, encara, tot està inútilment prohibit.
El darrer llibre que fico a la capsa es titula Per por de viure. Potser sempre ens ha passat això: ens domina la por de viure havent de decidir sobre el plaer i la felicitat. I pel mig hi ha unes substàncies que poden facilitar-les, impedir-les, mentre avança el negoci en el mercat de l’angoixa i la diversió. Ja no tinc els llibres, però a les prestatgeries buides segueix la mateixa pregunta de fa quatre dècades: per què som incapaços de tenir un discurs humà, raonable i educatiu sobre les drogues?
