FLORS DE BACH

¿I si afegim que pot ser bonic?

Conec alumnes de primer de batxillerat que van arribar a casa amb els ànims per terra els primers dies de curs. Els discursos de benvinguda dels seus professors havien consistit a fer-los saber que els esperen els dos anys més durs i difícils de les seves vides. No censuro que els professors alertin els alumnes de les dificultats que es poden trobar durant el curs. Tenen el deure de fer-ho i és bo que ho facin. Les coses no cauen del cel. O potser sí, a vegades, però gairebé sempre cal haver adobat i cultivat els camps abans.

El problema no és què es diu sinó com es diu i des d’on es diu, amb quins sentiments de fons i amb quins propòsits i intencions. A la nostra generació també ens deien coses semblants. L’any que vaig fer el COU, els professors ens van advertir seriosament que hauríem de treballar i esforçar-nos molt, que tot el curs estaria orientat a la selectivitat i marcat per la selectivitat, que el temari era llarg i dens i el calendari massa curt. Però ens ho deien rostres amables que no volien fer-nos por, sinó aptes per al que ens esperava. Ens ho deien professionals impecables i compromesos que ens van saber transmetre, cada un a la seva manera i en la seva mesura, el seu amor pel saber, per aprendre, per les humanitats, per l’art, per les persones, per la vida. Persones amb cor que van deixar petjades inesborrables en els nostres. Tenim un greu problema si tot això, que hauria de ser normal, ho veiem com a extraordinari i en diem estar de sort.

Un altre problema és quan els pares, en lloc d’encoratjar els fills a preparar-se i a certificar la seva competència per poder canviar el que cal canviar i millorar en el món, els compadim i els sobreprotegim. Sens dubte que hem de demanar i d’adoptar nosaltres també una nova manera de comunicar emocionalment que sigui ressonant, afectiva i efectiva alhora. Però també ens toca enfortir els nostres fills per resistir les dificultats, perquè resistir-les els enfortirà. Mentrestant, els professors que pensin de debò que aquests dos anys de batxillerat són tan espantosos, que es comencin a plantejar que també poden ser bonics. Si no són capaços de fer-ho, que s’ho facin mirar. Qui no sigui capaç de veure i transmetre que la vida és bonica, encara que a vegades sigui complicada, no és prou apte per educar.