Abans de res, persones
Els infants no són projectes de persona o futures persones, són persones completes i de ple dret. I la seva vida es conjuga en present i no només en futur. Sovint ens ho hem de recordar de bell nou i corregir la tendència a parlar-ne com a projectes que algun dia seran però que encara no són. I exactament el mateix passa amb l’adolescència. Moltes vegades avantposem l’adolescència a les persones dels adolescents. Diem “Vosaltres, els adolescents” perquè els mirem des de “Nosaltres, els adults”, i d’aquesta manera se’ns desdibuixa el que ens uneix més profundament i podria ajudar-nos a comprendre’ns millor: la nostra condició comuna de persones.
Els adolescents es fan preguntes sobre la vida i els grans temes de la vida: l’amor, el desamor, la mort, l’enamorament, la sexualitat, l’amistat, el treball, els diners, la felicitat, la justícia, la injustícia i tants altres. Els interessen molt més del que sembla i volen formar-se’n una idea i opinió pròpies. A vegades, la seva manera d’atansar-s’hi és tan intensa, tan extrema, tan poc convencional -fins i tot amoral-, que molts adults la cataloguen un xic despectivament com a “coses d’adolescents”. No s’adonen, segurament, que es tracta d’una expressió desafortunada, que fa passar el que és essencial per esbojarrat o intranscendent, i que pot portar els adolescents a desconfiar de nosaltres i a la llarga a desencantar-se de la vida.
L’adolescència, com totes les etapes, té les seves meravelles i les seves dificultats. I, com totes, s’ha de viure intensament i assaborir tant com es pugui. Ha de servir per conèixer-se millor i per créixer interiorment, per desvetllar nous potencials, per construir noves fortaleses, per viure noves aventures i omplir-se les butxaques de noves troballes i nous tresors.
Per tot plegat ens convé tenir ben present que els adolescents són persones, abans que adolescents. I que moltes de les coses més importants que els passen no són coses d’adolescents sinó coses de persones, d’éssers humans que desperten a la vida, que volen estimar-se la vida i que volen ser estimats. Ho volen i ho necessiten com totes les persones. Tots necessitem sentir que som vàlids i que la vida és bonica, per tenir ganes de fer alguna cosa bonica amb la pròpia vida. Quin sentit tindria l’esforç, si no?
