Un mirall pot tenir moltes mirades

Hi ha fills que són un reflex dels seus pares però també n'hi ha que no ho són. Ho assegura el professor titular de psiquiatria de la Universitat Autònoma de Barcelona i director de la Unitat de Psicoteràpia Familiar de l'Hospital Sant Pau de Barcelona, Juan Luis Linares.

La transmissió del caràcter i de la personalitat d'una generació a l'altra es produeix per mecanismes diferents. Sovint "justament perquè els pares són d'una manera, els fills se'n diferencien tant com poden". És a dir, que hi ha una mecànica expressa, voluntària, conscient i activa de ser diferents de la manera de ser dels pares. És el mirall invertit. També és cert que hi ha cicles vitals dels fills en què s'opta per una o altra mecànica. "La de l'adolescència es marcaria per la de diferenciar-se'n, perquè els fills lluiten per la seva independència vital". També hi ha pares que volen actuar d'una altra manera del que havien vist a fer a casa. "Quants n'hi ha que diuen: «No faré amb els meus fills el que em van fer a mi»". I a partir d'aquí actuen per canviar-ho tot.

El context social i les pautes culturals també són importants a l'hora de reflectir-se en un mirall. "Fa 50 anys tots els pares veien amb bons ulls clavar una bufetada al fill si no es portava bé; ara ja no és així, i gairebé és un tema tabú", continua explicant Linares. Pel que fa a les parelles dels fills i el sexe, fa uns anys "també era inimaginable que els nòvios de les filles entressin a casa, i ara entren i surten quan volen".