Una manera antiga de separar-se

Què vaig fer malament la primera vegada que em vaig separar? No res. No penso pas declarar en contra meva. Més que fer, vaig deixar de fer. Per exemple, no vaig fer cap esforç per aconseguir la custòdia compartida. D'això fa disset anys, i encara hi havia la idea perversa que qui prenia la iniciativa de la separació se n'anava de casa amb les maletes i poca cosa més.

Aleshores la gent encara buscava culpables, i els que rebien aquest veredicte se'n sentien realment, de manera que eren incapaços de parlar i negociar en condicions d'igualtat amb la seva parella. No és estrany que els fills dels que se separaven en aquestes condicions, l'un en el paper de víctima i l'altre en el de bandarra, es consideressin pràcticament abandonats. En el meu cas vaig condemnar els meus fills, i a mi mateix, a veure'ls un cop a la setmana, i sempre d'una manera estranya, ben poc natural. Organitzava uns sopars a casa meva en l'intent impossible de simular, per unes hores, alguna cosa semblant a l'ambient familiar.

Però ocupar-se dels fills no és això. És compartir espais, feines domèstiques i sentiments, fer-se nosa i fer-se riure, enfadar-se i reconciliar-se, estudiar o veure la tele junts, ocupar-se dels malsons, les baralles escolars, els polls i els constipats, i parlar de la vida i del món.

Encara hi ha sentiment de culpa

La qüestió és que encara ara hi ha parelles que se separen d'aquesta manera antiga i trista, i encara hi ha gent que parla d'un que se'n va i l'altra que es queda, com si hi hagués algun lloc on quedar-se quan la parella ja s'ha trencat. Però deixant de banda els maltractadors i les persones decididament dolentes i malvades, que també n'hi ha, la immensa majoria dels separats no són culpables de res més que d'haver perdut l'entusiasme, que és una cosa semblant a perdre la fe, que com tothom sap és un do de Déu que és té o no és té, i els qui l'hem perduda no en tenim cap culpa.

La culpa, més filla dels prejudicis i les creences que no pas de la raó, no fa més que empitjorar les coses. Les separacions poden ser complicades per als nens, però si no hi ha culpables ni víctimes, ni abandonats ni irresponsables, els nens hi perden ben poc. Perquè continuen tenint pares.