N’hem parlat tant, de la comprensió lectora, que ja estem gairebé al límit d’embolicar la troca amb el gavadal de terminologia que hem arribar a crear. Hem parlat de l’hipertext, de l’hipotext, de l’intertext i de totes les textures que us pugueu arribar a imaginar. Sabem que els objectius s’han de tenir clars abans de fer la immersió en les línies de qualsevol escrit, però, alerta!, perquè sempre ens trobarem amb un entre línies i un rere les línies.
Afegiu a tot plegat la importància de disposar d’estratègies d’autocontrol sobre la lectura. Això vol dir que en un moment donat -ens trobem davant o rere les línies, a l’intertext o a l’hipotext- ens hem d’aturar i preguntar-nos què estem fent per entendre el que entenem, per entendre el que no entenem i el que potser podríem entendre si disposéssim de més informació. Sí, senyors, en sabem molt sobre què comporta una acció en aparença tan innocent com agafar un llibre entre les mans -o una pantalleta-. Però potser ens ha passat una mica per alt que el rigor de la comprensió en requereix un altre tan o més exigent, el de la incomprensió.
Obrir-se a la incomprensió
Si alguna cosa caracteritza el llenguatge humà és precisament l’obertura. Per molt que ens esforcem a parlar clar o a fer-nos entenedors a l’hora d’escriure, ningú no ens pot garantir que hi hagi una connexió directa entre el mot i l’orella o l’ull i el mateix mot. Mai dues persones comprendran el mateix del mateix text. Qui pensa que el llenguatge es mou en una única direcció, probablement deu tenir la igualtat com a fita suprema. Tant de bo la igualtat s’aconsegueixi en l’àmbit dels drets socials, però desitgem que no envaeixi mai el de la comunicació. L’interès per la novetat que comporta la paraula sorgeix de la asimetria; per això és apassionant llegir, perquè sabem que mai no arribarem a comprendre el que volia expressar l’autor.
Hi ha incomprensió en tot procés de comprensió, de la mateixa manera que hi ha ombres si hi ha llum. El text no ha d’imposar-se, ha de posar-se i suggerir. No sabrem mai si llegim el que se’ns volia fer llegir. I no ho dubteu, aquest saber moure’s en els marges de la incomprensió és el que fa realment atractiva la lectura.
