AIXÍ FA DE PARE...

Enric Bastardas: “Els fills m’han fet passar a l’acció”

És formador en programació neurolingüística i pare del Martí i el Nil, de gairebé 4 i 2 anys. Comunity manager i formador de xarxes socials per a empreses, manté tres blogs sobre paternitat amb el nom ‘Les personetes creatives’. Ara recull els seus ‘posts’ en un llibre

“Els fills m’han fet passar a l’acció” / FOTO: CRISTINA CALDERER Zoom

Tenir fills és com fer un màster en emocions. Ara ric molt més, ploro molt més i m’emprenyo molt més. Quan no tens fills, vas fent. Tens el teu límit, te’l coneixes i no l’acostumes a traspassar. Però els fills sempre et duen més enllà del límit, tant per la part bona com per la dolenta.

Cert.

Pots veure un nen plorant amb desesperació i al cap d’un minut te’l trobes rient com un boig. Com s’ho fa? I com a pare a mi em passa el mateix. Em fa emprenyar però me n’oblido de seguida.

Què més has observat?

Que pots ser la persona més seriosa del món, però quan un nen et dispara amb una pistola de plàstic has de fer veure que t’ha tocat. O quan un nen et passa un telèfon de mentida, per força has de respondre a la trucada, no?

I si ho fa amb un plàtan, també. Els nens tenen un potencial còmic brutal.

Mira, després de tenir el primer fill, vaig començar a notar que tenia agulletes al clatell. Estava intrigat. Saps de què era? De tant riure. Mai no havia rigut tanta estona. Eren agulletes de riure.

Què més han fet els fills per tu?

D’alguna manera, els fills m’han ajudat a ser la persona que volia ser. Si no els hagués tingut, avui no seria com sóc. Suposo que l’energia que tenen els fills ha fet que aflori la meva pròpia energia. El cas és que m’han ajudat a viure més la vida. Jo abans estava com més desconnectat. Anava fent. Ja estava bé. Sí que tenia molts plans, però no n’acabava de fer realitat mai cap. En canvi, els fills m’han fet passar a l’acció.

Algunes persones potser et dirien que els ha passat el contrari.

Una cosa a què t’obliga un fill és a viure molt més el present. Tu bé que intentes fer plans, però per a ells un “després” o un “d’aquí cinc minuts” no vol dir res. Per a ells és com si els diguessis “l’any vinent”. Tot el que no sigui un “ara” ells ho entenen com un no.

Fins que un dia et responen “ja m’espero” i quedes amb la boca oberta.

A mi encara no m’ha passat. Suposo que ja arribarà.

Els teus fills encara són petits.

El primer any desgasta molt. Has de tenir la mentalitat de treballar en equip. Crec que les parelles que no estan gaire bé i que pensen que tenir un fill les unirà cometen un error. Una amiga meva diu que el primer any de tenir un fill vius de l’amor que tens acumulat amb la parella, perquè realment el gastes.

Has d’anar durant un temps amb reserva.

I és que quan tens fills acabes discutint per tot, discuteixes tant que això acaba minant la relació, per sòlida que sigui. De vegades, lectors del meu blog - Les personetes creatives - em demanen consell sobre tenir-ne o no, i no sóc gens partidari d’aconsellar a la gent que tingui fills.

Però tu n’estàs content.

No tenir fills és una opció. Si decideixes anar per la vida sense fills, et perdràs moltes coses perquè hi ha emocions molt fortes que només les sents en relació als fills. Ara bé, no sóc un defensor de la paternitat perquè també veig parelles sense fills que estan de conya, i això nosaltres ja no ho tindrem mai més.

Explica’m una situació pertorbadora.

Mira, l’altre dia el Martí se’m va escapar. No m’havia passat mai. Anava amb el patinet i corria davant meu. Jo li deia que m’esperés, però ja veia que no em feia cas i, de cop i volta, el vaig perdre de vista. Era en un carrer peatonal i no trobava el meu fill.

Quin ensurt.

Vaig arribar a casa espantadíssim i me’l vaig trobar assegut al costat de l’entrada, amb el patinet. Vaig sentir una barreja de sentiments. Què havia de fer? Esbroncar-lo, esclar, però també em sentia orgullós perquè, amb tres anys, havia aconseguit arribar sol a casa.