Així fa de mare
Gabriela Rubio

“Un nen no sap que el dolor passa”

Gabriela Rubio és escriptora, il·lustradora i mare de la Natalia i el Nicolás, de 13 i 4 anys. Coordina el postgrau d’il·lustració infantil a Eina. Va dibuixar la mítica Formiga Piga de l’Emili Teixidor. Per a Edebé ha escrit i dibuixat les sèries ‘Contes en 5 minuts’ i ‘Contes en 10 minuts’. Ara publica ‘Perquè ho dic jo!’

“Un nen no sap que el dolor passa” / FOTO: PERE TORDERA Zoom

A la meva família la relació entre mare i filla sempre ha sigut difícil, cosa que no ha de ser necessàriament dolenta. A la meva mare me l’estimo moltíssim tot i que ara, que ja hem avançat molt a la vida, encara tenim conflictes. Amb la meva filla he tingut enfrontaments des de pràcticament el naixement. Amb ella vaig descobrir que la primera adolescència es passa a l’any i mig.

Ha, ha, ha.

Va ser quan va començar a lluitar per guanyar-se un lloc, per dur-me fins al límit i establir les seves normes. Ara em toca viure la segona adolescència.

Ho dius amb un somriure.

Jo no pateixo a l’hora d’enfrontar-me a la meva filla adolescent, aquesta tensió no em molesta. Sovint tenim batalles campals, ens escridassem, però tenim clar que ens estimem. Aquestes discussions sempre hi han sigut. No crec que ara l’adolescència resulti per a ella més dura del que ho ha sigut fins ara la seva infància.

¿Com recordes la teva adolescència?

La vaig viure amb tensió, esclar, però sobretot recordo haver-la viscut com una cosa agradable, com una època d’alliberament. Va ser quan vaig començar a sentir-me lliure, i això és preciós.

Tenim aquesta imatge de la infància com d’una època dolça, però crec que per als nens també és dura.

I tant, perquè un nen viu les emocions de manera total, i li costa molt relativitzar el que li passa, no pot situar les coses. Fer-se gran, guanyar maduresa, no és altra cosa que aprendre a situar les coses en el seu context i, per tant, aprendre a donar a cada cosa la importància que li correspon. Quan ets un nen no saps que el dolor passa, que els sentiments són transitoris. Un nen encara no ha après a no dependre de les coses. Tot això ha de ser aclaparador. Realment és dur ser nen.

Com respons a la frase “M’avorreixo”?

Dic “Quina sort! Que bé que t’avorreixis, disfruta l’avorriment, mira el sostre una estona”. Els nens t’exigeixen que els distreguis. Un fill contínuament et demana que li resolguis la vida. Vol que li resolguis l’avorriment, el dolor, el neguit, els conflictes amb els germans.

A vegades el més alliçonador és no fer res. Tinc la sospita que l’educació no és tant una cosa que tu dónes als fills com una cosa que ells agafen de tu.

Cert. Mira, una de les primeres coses que vaig descobrir sent mare, quan la nena encara era un nadó, és que tu no pots patir per ella. El seu dolor és seu. El nen s’ha d’enfrontar al que li passa. A tu ja et van sortir les dents, ja et vas fer gran, ja t’han passat les coses que t’han passat i ara toca que comencin a passar coses als teus fills, i les han de viure ells. Entendre això et dóna un punt de distància que és molt sa.

Què estem fent malament?

Que tot hagi de ser sempre divertit. Hi ha una constant infantilització de la societat que em molesta. Vivim en una allau contínua de Facebook, de WhatsApp, de connexió contínua, d’estar contínuament distrets i divertits... Tot això no m’agrada. Trobo que en les coses serioses també hi ha una part molt maca. Viure en un estat d’estimulació perpètua ens fa perdre profunditat.

¿I s’hi pot fer alguna cosa?

Abans teníem una norma que era no posar mai la tele fins després de dinar. Ara ens resulta difícil seguir-la. A totes les cases hi ha una gran guerra familiar contra les pantalles. Les pantalles ens enganxen a tots, petits i grans, i vivim contínuament pendents de les pantalles perquè tot està barrejat i sovint no saps on hi ha la frontera entre una cosa i una altra, entre la feina i els amics. Al final, ens costa molt limitar la connexió amb els altres.