Així fa de mare
Susana Vallejo

“La fantasia permet conèixer món”

Susana Vallejo és escriptora i mare de la Vicky, de 12 anys. Publica ‘Madre de dragones. Cómo ser una frikimamá y no morir en el intento’ (Ed. Timunmas), una guia divertida per a pares en què, partint dels grans referents de ficció, es proposen mil coses per fer amb els fills

“La fantasia permet conèixer món” / FOTO: PERE TORDERA Zoom

Dels primers anys, la cosa que em va sorprendre més de la maternitat va ser un dia que la meva filla, que devia tenir uns tres anys, se’m va acostar i de sobte em va dir: “T’estimo”. Em vaig quedar parada. Sempre havia pensat en tota la llista de coses que havia de fer per a la meva filla. Havia de fer això i allò o allò altre, però mai se m’havia acudit que ella també em donaria moltes coses. Va ser un regal extraordinari.

¿Va canviar gaire la teva vida, ser mare?

La va canviar totalment. Fa quinze anys jo era executiva d’una empresa. Era una vida molt estressada però feliç. Llavors una multinacional va comprar l’empresa i em va comprar a mi. Em vaig adonar que, de fet, només era una cosa més que es podia comprar, i em vaig preguntar què havia volgut fer sempre amb la meva vida, que era escriure. Però no tenia temps.

¿I ser mare et va ajudar a trobar aquest temps?

Sí, perquè en néixer la meva filla em vaig acostumar a dormir poc i vaig començar a escriure a la nit. Així va ser durant un temps. Després vaig demanar una jornada reduïda i ara treballo al matí fent una feina que ja no és d’executiva però que m’agrada, i a la tarda sóc a casa, escrivint o amb la nena i la meva parella.

El teu llibre busca dur la fantasia a la realitat. Què vols dir?

Massa realitat és perniciosa. Mantenir una porta oberta a la fantasia fa que imaginis altres possibilitats, que et posis a la pell dels altres. L’exercici d’imaginar una realitat diferent ens humanitza. Ajuda els nens a prendre el pols a la realitat. La fantasia et permet conèixer el món de manera més àmplia i diversa.

Sembla una paradoxa.

Llegir ciència-ficció ens permet imaginar una realitat diferent de la que ens venen. Les coses no han de ser necessàriament com sembla que són. Cal mantenir aquesta porta oberta en el cervell dels nens. El món serà millor amb persones creatives. Mira, cada any tenim un exemple de com dur la fantasia a la realitat.

Quin?

Els Reis d’Orient és una cosa que em fascina. Fixa’t que quan arriba el dia tothom es posa d’acord a explicar la mateixa història, a fer el mateix joc. Això, si et proposes fer-ho, no te’n surts. Caldria fer més coses d’aquesta mena. Jo et proposo una cosa.

Proposa.

Per què no seguim el joc? Si els nens escriuen una carta als Reis, els Reis els podrien respondre. Podrien mantenir amb el nen una relació per correspondència durant tot l’any. Un altre joc tradicional és el conillet de Pasqua.

En què consisteix?

El conillet amaga ous de xocolata per tota la casa o el jardí. És un joc originari d’Alemanya. És una tradició que s’està estenent cada cop més.

Per què deixem de jugar amb els fills?

Amb filla o sense, jo no he deixat de jugar mai. Per què quan et fas gran t’han de deixar d’agradar les llaminadures? A mi continuen agradant-me. Tinc un grup d’amics i ens trobem per jugar i la meva filla s’afegeix al grup d’adults. Es diu que tots portem un nen a dins. Per què l’hem de desar?

Un consell per jugar amb nens.

Trobar un joc que de veritat us agradi a tots dos, que us agradi de veritat. L’heu de buscar.

Ensenya’m un joc.

El joc de la sardina. És com jugar a l’amagatall però al revés. Hi has de jugar en una casa prou gran que estigui gairebé a les fosques. El joc comença quan una persona s’amaga i la resta la busquen. Si trobes l’amagat no has de dir res, t’has d’amagar amb ell al mateix lloc. Un a un van desapareixent tots els que busquen, fins que només en queda un, que és qui perd. Al final dins l’amagatall tots hi estan com si fossin sardines.