Xavier Sanjuan

“Dones als fills arrels i ales alhora”

Escriptor, guionista i pare de la Gina i l’Ona, de 7 i 4 anys. Viuen al Vendrell. Col·labora a RAC1 i acaba de publicar ‘Master Xof, cuina amb aquest diari’ (Ed. Bridge), un llibre que busca que les criatures es diverteixin cuinant

Xavier Sanjuan és guionista i escriptor / RAQUEL MOSSULL Zoom

Fer de pare és haver de quadrar un tetris. Quan menys ho esperes et cau un pal d’aquells llargs en forma d’ela. Per exemple, un dia entre setmana no tenen escola i, apa, espavila’t. I no saps què fer i a l’últim moment sempre acabes trobant una sortida.

De miracles, n’hi ha cada dia.

Em sorprèn que sigui capaç de fer el doble de coses amb la meitat del temps del que necessitava abans de ser pare. I la facilitat per oblidar la vida anterior. A vegades em pregunto: com era un dissabte sense nenes? En tot cas, ser pare és la millor feina del món i la més difícil.

Per què?

Perquè cada dia tornes a començar. Jo ja sé què és tenir una filla de set anys, però mai n’he tingut cap de vuit. El que em passi l’any vinent és nou per a mi.

Què et costa?

Posar límits. Costa argumentar per què aquest límit i no un altre. Per què hem de deixar de jugar per anar a dormir si ens ho estem passant molt bé? A vegades cal alçar la veu i fer un “Prou!” Però et queda el dubte de si has esperat massa o has cridat massa aviat. Ara bé, mai t’han de veure dubtar.

Com definiries la paternitat?

La feina de protegir els fills i, al mateix temps, de donar-los llibertat. Dones als fills arrels i ales alhora. Un fill ha de saber d’on és, en quina família ha nascut, que sempre tindrà un lloc per tornar, una casa dels pares, una família. Però també ha de saber que el món és molt gran, que pot marxar tan lluny com vulgui.

Ho has viscut, recentment?

La setmana passada la gran em va demanar tornar sola a casa. Ho vaig dubtar i vaig dir que sí. Em va costar. Però si ella m’ho demanava no podia fer altra cosa. Calia deixar anar corda. Quan ets un nen, tot això també ho saps i jugues contínuament a anar més enllà dels límits que t’imposen, quins em puc saltar i quins no. Suposo que els meus pares tenien els mateixos dubtes, però el meu record és que ells fixaven els límits amb una naturalitat terrible.

Has escrit Master Xof per fer que els nens cuinin.

Una cosa que he comprovat amb les meves filles és que, quan prepares un plat que no han tastat mai, si t’ajuden a preparar-lo hi ha més possibilitats que els agradi. Si tens pressa, els nens no són els millors ajudants i deixen la cuina més emmerdada, però sempre està bé que hi entrin.

Un consell.

Els has de donar confiança. Si et demanen que volen tallar les patates, potser et fa cosa que agafin un ganivet, però també els grans ens podem tallar. Cal dedicar temps a ensenyar a fer servir els estris perquè no es facin mal.

Quin error no comets?

Voler disfressar els menjars. Una truita d’espinacs sempre serà una truita d’espinacs, i si deixem que hi posin una tona de quètxup potser ja no té sentit haver fet una truita d’espinacs.

Què t’ha fet feliç últimament?

L’altre dia vaig preguntar a la petita què es volia endur a l’escola per menjar al pati. Li anava oferint opcions i em deia que no a tot. Al final em va dir si es podia endur una pastanaga. I tant que sí! Per què no? És millor que menjar galetes.