Juan José Millás

“Per fer de pare, el fill t’ha d’adoptar”

Escriptor i pare del Juan i l’Alejandro, de 41 i 31 anys. Publica la novel·la ‘Mi verdadera historia’ (Seix Barral), que ens posa en la pell d’un adolescent i ens ajuda a entendre el desconcertant trànsit cap a l’edat adulta

Juan José Millás és escriptor / MARC ROVIRA Zoom

Jo he sigut un pare massa protector i em temo que ja és tard per corregir-ho.

Què és educar?

Educar consisteix a endevinar les habilitats d’aquell a qui vols educar i obtenir així el màxim d’aquestes qualitats.

¿Educant tendim a confondre realitat i ficció?

La realitat amb la ficció la confonem contínuament, educant o no. A la vida hi té més paper el que és irreal que el que és real. Som fills de l’irreal: dels somnis, de les fantasies, dels desitjos.

Els pares creiem que només són els fills els que viuen en un món imaginari.

Fixa’t en aquesta persona que tens al teu costat, a l’autobús, a primera hora del matí. ¿En què creus que deu estar pensant? Potser va pensant que mor el seu cap de la feina, que li toca la loteria, que la vida el comença a tractar tal com es mereix... Vivim més condicionats per allò que ens passa pel cap que per allò que ens passa realment.

Els fills també són en gran mesura fills imaginaris, en el sentit que veiem en ells allò que hi desitgem veure.

Una vegada vaig dedicar un llibre als meus fills. La dedicatòria deia “Per al Juan i l’Alejandro, reals com la fantasia, fantàstics com la realitat”.

Per fer de pare t’has d’inventar com és un pare.

Per fer de pare, el fill t’ha d’adoptar com a pare.

Explica-m’ho.

És ell qui t’atorga l’estatus, encara que tu has de lluitar per assolir-lo. Si ell no te’l concedeix, et quedes fora.

¿Recordes converses amb el teu pare?

Amb el meu pare gairebé no vaig parlar mai. Només en l’última època de la seva vida, però no eren ben bé converses, eren monòlegs.

De què parlàveu?

Ell repassava la seva existència, especialment la seva existència professional. Havia sigut inventor i explicava les qualitats dels aparells que havia inventat.

¿Es pot fer de pare sense sentir por o culpa?

La por i la culpa sempre estan presents en la relació amb els fills. Un personatge d’ El turista accidental diu en un moment de la novel·la que, quan es té un fill, ja no es pot ser feliç.

No sé si paternitat i felicitat tenen gran cosa a veure.

El problema és que, si no se’n té, de fills, tampoc no pots ser feliç.

¿És cert que allò essencial que aconseguim transmetre a un fill no ho arribem a veure mai, ja que es manifesta en el fill quan el pare o la mare moren?

Quan els pares moren sempre ens quedem amb la sensació que sabien alguna cosa que no ens van arribar a explicar mai, potser perquè no els hi vam preguntar. No és estrany que, quan mor un pare o una mare, per negar aquesta pèrdua ens acabem convertint en ells.

Quan corrien per casa, quines frases solies dir als teus fills?

Sigueu bons. Porteu-vos bé.

¿I quines et repeties a tu mateix, en veu baixa?

Déu meu...