Mireia Vidal

“Cal confiar en els fills, sempre”

Guionista, escriptora i mare de la Zoe i el Martí, de 13 i 10 anys. Publica ‘La capitana Dofí’ (ed. Anima Llibres), una novel·la juvenil d’aventures sobre una nena que descobreix que, quan et fas gran, no hi ha marxa enrere

Mireia Vidal és guionista i escriptora / PERE TORDERA Zoom

Fer-se gran és assumir que tu decidiràs sobre la teva vida i, per tant, créixer consisteix sobretot a ser capaç de confiar en tu mateix. Això és el que la novel·la intenta explicar.

Explica’m alguna situació.

Quan la Zoe era petita la vam apuntar a la piscina i hi va anar molt contenta. Un cop allà, de sobte, altres nens es van espantar i van començar a plorar. Ella també. Alguns pares van decidir deixar la natació per més endavant. Nosaltres vam dubtar però, finalment, vam decidir continuar, no tant per ensenyar-li a nedar com per ensenyar-li a afrontar una situació com aquella, que ella era capaç de superar la por. I se’n va sortir.

Calen pares valents.

Ens costa deixar-los anar i això els crea inseguretat. Cal confiar en els fills, sempre. Des d’aquell moment vaig observar que la nena era cada vegada més valenta. La vam fer més forta.

Altres moments de lucidesa.

Un dia, de sobte, vaig descobrir que queia bé als meus fills. Va ser una sensació molt especial. La pressió de voler-ho fer tot bé es va alleugerir. Tant era si el menjar era boníssim o si algun cop arribàvem tard.

A vegades fer de mare és deixar de ser-ho.

Cal ser una mica ximple. A vegades m’és igual com tenen l’habitació. Hi ha guerres en què ja he tirat la tovallola. He fet el que he pogut. A partir d’ara, fill, ja t’espavilaràs. És la teva vida.

Què t’ha fet pensar, últimament?

A vegades el petit em diu que no l’escoltem. Tot és sempre tan frenètic... També és cert que a casa tots som neguitosos, parlem tots a l’hora, ens trepitgem. I també passa que un fill intenta dir-te una cosa i tu creus que ja saps què et vol dir i, abans de deixar que t’expliqui el problema, ja li dones una resposta.

Anem massa per feina.

Tenim el xip de l’eficàcia i no escoltem realment, cosa que ha de resultar frustrant per al nen. Pensem que coneixem els fills, però canvien contínuament. Cal intentar mirar-los sempre d’una manera nova.

Què has copiat dels pares?

De la mare res. No vaig tenir temps. Va morir quan jo només tenia un any.

Ho sento.

Crec que això em va fer voler viure la maternitat de manera intensa. Quan vaig tenir fills vaig experimentar moltes coses per primer cop. El pare era gran. Era un llibreter. Estàvem sols, només ell i jo. Que t’eduqui una persona gran és diferent. Ell no s’enfadava mai.

Com recordes la teva infància?

Va ser molt bonica, em vaig sentir molt estimada. Era un home llegit i pacient. Havia fet la guerra i havia estat a l’exili, a Mèxic. Em va educar amb calma i saviesa, amb una obertura de ment molt més àmplia que la d’altres pares més joves.

Què et deia sempre?

Quan li parlava d’alguna cosa que volia fer, sempre em deia el mateix: “Mireia, això algú ho pot fer? Si algú ho pot fer, tu també”. Ell sempre hi era. Poc abans de morir, em va dir una cosa. No me l’havia dit mai.

Quina?

Tingues fills.