Marta Buchaca

“No jutgis altres mares”

Dramaturga, guionista, directora de teatre i mare del Roger, de 2 anys. Ha escrit una divertida adaptació d’‘Alícia al país de les meravelles’ que comença quan el conill roba el mòbil a l’Alícia. Al Teatre Romea, demà i el 23 d’abril

Marta Buchaca és dramaturga i guionista / FRANCESC MELCION Zoom

El meu fill només té dos anys i ja està enganxadíssim al mòbil.

Què dius?

És que no puc evitar que altres persones el distreguin ensenyant-li vídeos. L’altre dia, a casa dels meus pares, el vaig veure jugar amb l’iPad. És inevitable, les pantalles l’atrauen. No m’agrada ser talibana en res. La primera lliçó que aprens quan ets mare és a no jutjar les altres mares.

Molt cert.

A mi no m’agrada, però entenc perfectament que en un restaurant els pares deixin que els nens vegin vídeos per tenir-los tranquils. Les persones que no tenen fills solen jutjar els que en tenim. És molt fàcil saber què has de fer quan els fills són d’un altre. Jo no puc deixar plorar el meu fill ni un segon, però el meu marit sí.

Què més t’ha sorprès?

Que hi ha moltíssim més masclisme del que em pensava. He flipat. Per exemple, la meva feina com a autora fa que hagi d’anar sovint al teatre. Doncs em trobo gent que se sorprèn que no sigui a casa cuidant el meu fill. Què vol dir? ¿Que no s’hi pot quedar el pare?

T’estan fent un retret.

Als companys dramaturgs que tenen fills ningú no els pregunta amb qui han deixat el nen. Donen per fet que és feina d’algú altre cuidar-lo. En canvi, a tu et fan sentir malament. És molt estrany. O vas al pediatre i les coses només te les explica a tu, passant del pare. Les dones també som masclistes. És el que ens han ensenyat. Per això contínuament ens sentim culpables de no estar fent les coses prou bé. És injust.

Més coses que no t’agraden.

Que vagis a comprar un regal i et preguntin si és per a un nen o per a una nena. Quin sentit té? La pregunta correcta no és aquesta, és què li agrada. Quan jo era una nena mai vaig tenir una nina.

Com has decidit que havia de ser la teva família?

Crec que dels nostres pares, més que el que volem copiar, n’aprenem el que no volem tornar a repetir. Som així de cruels. Veiem clar el que no volem fer que visquin els nostres fills.

Concretament?

A casa els pares hi ha molta histèria, en el bon sentit. Tot era molt explosiu. I a casa procuro que hi hagi més calma i silenci. Vull pau, no crits ni estrès. Per això m’he enamorat d’un home tranquil.

Què et preocupa?

Pateixo per tot. En canvi, amb el nen no. Sempre m’he sentit tranquil·la. L’únic que em fa patir és que sigui massa sensible, que vulgui abraçar altres nens que se’l treuen de sobre a empentes.

Què t’agrada fer amb el teu fill, especialment?

Dur-lo al teatre. M’encanta. En canvi, em costa dur-lo al parc. Ell s’ho passa bé, però jo no. Un costum que hem instaurat és que el dissabte al matí anem tots dos a esmorzar fora. És el nostre moment. Mentre jo llegeixo el diari, ell juga amb un llibre d’adhesius. Li agraden molt els llibres, en té piles. En té tants que l’altre dia vaig instaurar una norma.

Quina?

Que de moment ningú li torni a regalar cap més llibre. Però després vam anar junts a esmorzar a la llibreria Laie i n’hi vaig comprar un.