OLGA VALLEJO

Temps de silenci. El meu fill ja no m’explica res

Arriba una edat en què la comunicació entre pares i fills canvia. És una etapa complicada que demana un esforç a tothom per poder passar-la de la millor manera possible

Temps de silenci El meu fill ja no m’explica res / FOTO: PERE TORDERA / GETTY Zoom

L’adolescència és el període de la vida que segueix a la infància i precedeix l’edat adulta, una fase de reflexió i abstracció dels joves, que modifiquen el seu sistema de comunicació no només en el contingut sinó també fent un ús d’estructures gramaticals i de noves expressions que els acosten als amics i generen un cert distanciament respecte al nucli familiar.

Almudena Urbano, psicòloga i membre del grup de recerca del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya, assegura que amb la pubertat (12-13 anys) hi ha un distanciament dels fills: “És normal, és una etapa de recerca i construcció de la seva personalitat i identitat, una fase evolutiva per la qual tothom ha de passar, és saludable. Si no hi hagués aquest allunyament relatiu els fills serien dependents, no tindrien fortalesa ni autonomia”. Per als pares resulta difícil, especialment perquè al final de la infància (8-9 anys) solen fer-se moltes activitats junts i el canvi que suposa l’adolescència és considerable.

La psicòloga Urbano recomana que els pares intentin prendre perspectiva, posar-se al lloc del fill per entendre’l i acceptar la nova situació, que facin memòria de la seva adolescència i recordin que més o menys feien el mateix: també van viure aquest moment de ruptura generacional.

“Per poder confiar en algú l’has de conèixer de veritat i és bo començar des de ben petits"

Cristina Gutiérrez - Codirectora de la Granja Escola de Santa Maria de Palautordera

La Josefa i el Cisco diuen que la comunicació amb els seus fills, l’Oriol (20) i l’Esther (16), ha canviat: “Hi ha moltes circumstàncies que fan que canviï, són més independents i tenim horaris diferents. Intentem coincidir a l’hora de sopar però no sempre ho aconseguim. Els caps de setmana ja no són tan familiars. Ells queden amb els amics i surten, i nosaltres també els aprofitem per recuperar temps i espai com a parella. És un dels avantatges que té aquesta nova etapa”. Ho expliquen amb la tranquil·litat de qui accepta que és el que toca: l’evolució natural dels fills que es fan grans i busquen el seu espai. Però també recullen els fruits de la feina feta fins ara. Són una família acostumada a parlar les coses, amb unes normes i exigències que han de respectar tant els grans com els petits. Malgrat tot, la Josefa reconeix que a vegades és complicat tenir una conversa amb els fills i sembla que fa interrogatoris amb pregunta-resposta concisa, sense aconseguir una frase sencera. La tecnologia s’ha convertit en una eina útil: “Hi ha moments en què ja veus que no t’explicaran res; en canvi amb el WhatsApp podem parlar més tard, sense pressió, i van perfilant la informació”.

PRIMER, CONFIANÇA

Cristina Gutiérrez, codirectora de la Granja Escola de Santa Maria de Palautordera, assegura que la clau per tenir una bona comunicació és la confiança. “Per poder confiar en algú l’has de conèixer de veritat i és bo començar des de ben petits. No n’hi ha prou preguntant com ha anat l’escola; nens i pares han d’explicar com se senten. I si els grans tenim dificultats, no les amaguem, expliquem-los com les resolem perquè els fills aprenguin de la nostra experiència”.

Aquest coneixement farà que no hi hagi tanta desconnexió quan arribi l’adolescència i els pares podran viure el procés des de la tranquil·litat de saber com són els seus fills. La psicòloga Urbano coincideix en la importància de fomentar l’expressió de les emocions. “Si els adults també diem el que sentim, sense culpabilitzar, aconseguim acostar-nos als nostres fills, i alhora servim de model perquè ells s’animin a fer el mateix”.

ELS PARES, A PROVA

L’Albert té 14 anys, és el germà gran, el mitjà en té 11 i el petit 6. Els seus pares, la Maite i l’Eduard, diuen que hi ha una diferència clara entre ell i els més petits. “Potser el fet de ser un noi ho porta implícit, però és reservat. Pel que veiem les seves amigues són més extravertides. Els seus germans expliquen més coses, però imaginem que a mesura que es vagin fent grans compartiran menys i s’aniran tancant més”.

Expliquen contents que parlen bastant entre tots. L’Albert és familiar, li agrada estar amb els seus germans i tenen complicitat, però no deixa de ser un adolescent i qüestiona el que diuen i fan els altres, sobretot els pares. La Maite reconeix que té la sensació que els posa a prova constantment, “amb el que dius i fas, per què ho fas i com ho fas, que tu havies dit, que no és així, etc.” “És molt cansat -assegura- que et desafiï constantment, has d’estar alerta. Sobretot té molta rivalitat amb el pare. Fins i tot de vegades és foteta amb els germans. Ell busca el seu espai, el seu lloc al món, i ho fa en part a través de la confrontació. Creu que és prou gran perquè no hagis de dir-li res, entre altres coses perquè tu també t’equivoques”.

Ja no són nens i no volen que els tractin com si ho fossin

Els pares han de ser conscients d’aquesta percepció que tenen els adolescents d’ells mateixos, ja no són nens i no volen que els tractin com si ho fossin. Per tant, és un bon moment perquè tinguin una participació més activa a l’hora de prendre decisions a casa. S’ha de començar a negociar amb ells, flexibilitzant els límits, però deixant clars quins són els rols i les responsabilitats. Segons la psicòloga Urbano, és una oportunitat per donar-los veu. “Donant valor a la seva opinió augmentem la seva autoestima, enfortim la seva identitat i alhora els podem conèixer millor: saber què pensen i què volen”.

AMBIENT PROPICI

La Maite explica que intenten crear un ambient familiar perquè l’adolescent de casa no es quedi aïllat. “Quan notes que està moix el convides a fer alguna cosa, qualsevol excusa és bona, encara que sigui anar a comprar i fer un gelat. A mesura que passa el temps es va relaxant i obrint. De mica en mica t’ho va explicant i entens per què està d’aquella manera”. Per a la psicòloga aquesta és l’actitud que han de tenir els pares: crear situacions de confiança i seguretat perquè els nois s’animin a dir com estan. “És important que els pares es fixin en què diuen i com ho fan. De vegades estan tan preocupats pel que està passant que es tornen més exigents i rígids, i així el que aconsegueixen és que els joves s’allunyin encara més o es tanquin en banda”, apunta Urbano.

L’Oriol i l’Esther segueixen anant de vacances amb els pares i aquells dies són un bon moment per trobar espais per compartir, amb la tranquil·litat que suposa que desapareguin les obligacions quotidianes que destorben. “Només queden les relacions, tots quatre fem coses junts, tenim temps per conversar”, diu la Josefa.

Les dues famílies coincideixen: miren al seu entorn i els seus fills responen al patró de l’edat. Són petits adults que estan creant una identitat pròpia i això suposa molts canvis, que no sempre són fàcils. És important que els pares tinguin clar que si busquen una bona comunicació amb els fills han de ser pacients i creatius; buscar activitats que agradin a uns nens que ja no són tan nens i propiciar espais comuns per compartir.