Així fa de pare
Pep Mayolas

“Proveu coses, proveu, proveu”

Pep Mayolas és bomber, muntanyenc i pare de la Lola i la Berta, d’11 i 9 anys. Publica ‘Els peus de Jang Song-Thaek’ (‘Col·lecció Marcòlic’, editorial Alpina), una novel·la d’intriga que lliga l’alpinisme a la muntanya de Montserrat amb la increïble saviesa astronòmica del poble dogon de Mali.

“Proveu coses, proveu, proveu” / FOTO: FRANCESC MELCION Zoom

Sóc bomber i una cosa que em passa és que, quan he fet un servei molt cru on hi ha hagut víctimes o he vist misèria, torno a casa amb unes ganes brutals d’estimar les meves filles. Fent aquesta feina entens amb molta contundència que la vida és un regal. Un dia hi som i un altre ja no. Som molt fràgils i quan ho veus sents una necessitat immensa de viure. He vist famílies destrossades de maneres casuals i absurdes.

Què més et fa patir?

Ara et diré una cosa que t’estranyarà. No vaig conèixer la por sent bomber sinó el dia que vaig ser pare. Al llarg de la vida he escalat molt i sempre m’havia sentit segur, mai m’havia preocupat què podia passar. En canvi, quan vaig tenir la primera filla vaig començar a tenir el pensament que havia de tornar a casa. Ara, quan vaig a treballar, penso que he de tornar a casa.

¿T’ha servir ser bomber a l’hora de fer de pare?

En la meva feina me’n surto prou bé i sovint m’agradaria sortir-me’n igual de bé com a pare. A casa em costa entendre els drames sense sentit. Això se’m fa feixuc. No acabo d’entendre els problemes irracionals que ens compliquen la convivència.

I què fas?

Bé, ara he entès que a vegades cal deixar que el teu fill es desfogui, que s’esbravi una mica i passat això tens l’oportunitat de parlar més tranquil·lament. No pots actuar amb la família amb la mateixa sang freda que fas servir a la feina, hi estàs massa implicat emocionalment. Et falta perspectiva.

A més, els fills tenen l’habilitat de dur els pares fins al límit.

I això també t’ajuda a créixer.

Quines frases t’inspiren?

Intenta ser fidel a tu mateix. Fes el que creus que has de fer. Sempre acabes trobant el teu camí. A les meves filles els dic: proveu coses, proveu.

¿A quines muntanyes us agrada anar?

Tarragona té llocs increïbles que es coneixen poc: Prades, Montsant, Llaberia. Tenim la sort de viure en un país que és ple de muntanyes i la gran majoria estan desertes, no hi va ningú. Les muntanyes, més que un territori, són un estil de vida. Són un lloc on hem d’aprendre a espavilar-nos. La muntanya sempre et dóna lliçons. Cadascú ha de ser molt conscient del seu nivell de preparació i controlar els riscos que assumeix. Com a bomber he vist coses difícils d’explicar, com ara gent que al vespre et demana que els vagis a rescatar quan poden veure perfectament els llums d’un poble.

Un consell per fer anar els nens a la muntanya.

No cal inventar res. De centres excursionistes n’hi ha gairebé a tots els pobles. És tan senzill com anar-hi. L’escoltisme és també una gran escola per als nens. Ara, si vols un consell més concret, pensa que els nens poden fer excursions molt més llargues del que ens pensem.

Sí? Com?

El problema no és que s’esgotin físicament, és que s’avorreixin. Quan camino amb les meves filles intento buscar recorreguts molt variats, que tinguin grimpades. Si fas caminar un nen per una pista llarga es cansarà aviat. Cal fer que no caminin molta estona de la mateixa manera.

¿Què has anat aprenent, com a pare?

Que a mesura que creixen has d’anar deixant d’oferir-los aquest suport continu de quan són petits. Has d’aprendre a esperar que ells et demanin l’ajuda. Els protegim massa. Els pares tenim massa por. Ens metrallen contínuament amb informacions sobre les coses que poden arribar a passar i ens espantem. De coses sempre n’han passat però ara en som més conscients. La vida sempre té un risc. Cal acceptar-ho, així té més valor. Com a pares hem de ser més modestos. La vida sempre t’acaba posant a lloc. Hem de pensar que no som tan imprescindibles.