Bernat Coll

Parlem als fills del seu diagnòstic?

Amagar informació suposa generar inquietud i certes pors als nens, de manera que conèixer el problema evitarà que se sentin inferiors davant els altres

Parlam als fills del seu diagnòstic? / TJERK VAN DER MEULEN Zoom

Quan els pares reben l'informe final del seu fill en un procés d'avaluació i diagnòstic, és molt comú que es plantegin aquesta qüestió. Li hem de dir el resultat de les proves?

Alguns pares creuen que amagar la informació als fills amb TDAH, dislèxia o discalcúlia anirà més bé per no fer-los mal. Quan em demanen l'opinió, sempre responc que no crec que aquesta sigui la millor idea, perquè el fill té tot el dret del món a saber què li passa i sobretot perquè això l'ajudarà a implicar-se en el seu propi tractament, a saber quines són les dificultats i com afrontar-les.

Amagar la informació per no fer-li mal té efectes col·laterals que a la llarga poden resultar molt més nocius que el patiment que al principi es volia evitar. A part d'això, sovint no hi pensem però cal tenir en compte que els infants són molt més llestos del que ens pensem i sempre estan atents a les nostres converses encara que sembli que no escolten. Si no és a causa del que pugui sentir a casa, serà a l'escola, però tard o d'hora el nen s'assabentarà del que té.

Als pares sempre els recordaria que val més que se n'assabenti per ells i com més aviat millor perquè més endavant sempre els podrà tirar en cara que no li hagin dit la veritat al seu moment. A més, es podria arribar a magnificar excessivament el fet de no haver explicat tota la veritat.

Què passa si ho amaguem?

En primer lloc, amagar informació suposa generar inquietud i certes pors als nostres fills –"si no m'ho han dit, és que és una cosa greu"–. Els nens, encara que siguin petits, ja s'observen a ells mateixos i es comparen constantment amb els altres alumnes de classe i ben aviat saben si el seu rendiment és el que toca o hi ha alguna cosa que no va bé en el seu aprenentatge. Conèixer el problema evitarà que pugui pensar que és poc intel·ligent i se senti inferior davant els altres.

En segon lloc, i encara que de vegades no resulti prou evident, no els estem ensenyant a fer front a les dificultats de la vida. I això, encara que sigui amb tota la bona intenció del món, no els ajudarà a fer-se forts davant tots els reptes als quals s'hauran d'enfrontar durant l'etapa escolar.

Amagar el cap sota l'ala

Mantenir aquesta mentida piadosa en el temps per no fer mal produeix un efecte de bola de neu. Per als pares, a mesura que passa el temps, es torna més difícil no només mantenir aquesta mentida, sinó també afrontar la veritat i no troben mai el moment de plantejar al seu fill les coses com realment són. Comencen a tenir por de la seva reacció i aquesta por va creixent amb el temps, i el fill va prenent més consciència del que passa al seu voltant.

D'altra banda, els nens no són beneits. Van creixent i, tard o d'hora, comencen a qüestionar els pares i els exigeixen respostes.

On és l'oportunitat?

Amagar el cap sota l'ala com fan els estruços fa que es desaprofiti una gran oportunitat per compartir en família allò que és bo i allò que és dolent. Fa que es perdi una oportunitat d'afrontar els reptes conjuntament, d'ajudar-se mútuament i que es puguin celebrar els èxits i aprendre de tots dels fracassos.

Parlar d'això amb els nostres fills, i també de les capacitats i les potencialitats que posseeixen malgrat el trastorn, és fer el camí junts, és ajudar-los a madurar, a créixer, a refermar la seva personalitat, a avançar i que sentin que els fem costat fermament perquè superin les seves dificultats.

Superar un trastorn del neurodesenvolupament és una tasca llarga i gens fàcil que requerirà un gran esforç per part de tothom i sempre serà millor si aquest camí es fa en conjunt, sense mentides i amb orgull.

Què s'ha de fer, doncs?

Cal fer servir el sentit comú, abans de res. Dir mentides, mai. Amagar informació, tampoc. En tot cas, el que cal és dosificar aquesta informació en funció de l'edat i vigilar molt bé què es transmet i, sobretot, com es transmet.

En moltes ocasions pot ser bo que sigui el terapeuta del vostre fill qui us recomani què és allò que podeu dir i com ho heu de fer, a part que també podrà fer un acompanyament en aquest procés parlant amb l'infant directament.

Així mateix, pot resultar molt beneficiós que es faci una xerrada davant tota la classe per explicar, per exemple, en què consisteix la dislèxia i quines són les adaptacions que necessita el vostre fill. D'aquesta manera evitarem suspicàcies i susceptibilitats dels altres alumnes quan se li adaptin els exàmens o els criteris de correcció.

Tot es pot dir, però és molt important com es diu perquè això farà que el nen rebi les coses d'una manera o una altra. El que es digui i com es digui dependrà de l'edat de l'afectat.

Bernat Coll és psicòleg