EVA MILLET

“Protegir massa fa perdre autoestima”

Periodista i mare del Tomàs i l’Olívia, de 14 i 11 anys. Ha treballat a ‘The Guardian’ i la BBC. És autora d’ ‘Hiperpaternidad’ (ed. Plataforma Actual) i manté el blog www.educa2.info, especialitzat en notícies que ajuden a educar

“Protegir massa fa perdre autoestima” / JÚLIA RODRÍGUEZ Zoom

Fa poc la meva filla va tenir un petit problema a l’escola i la primera temptació va ser trucar-hi jo. Però vaig saber contenir la meva hipermare, li vaig suggerir que ho fes ella i ho va resoldre tota sola. Estava encantada.

Què més has aconseguit que facin sols?

Els deures, organitzar-se l’agenda, fer-se el llit o parar taula, tot i que això encara costa i sovint cal que els hi recordem.

Com és una hipermare o un hiperpare?

És algú que educa els fills estant-hi constantment a sobre, ajudant-los de seguida davant de qualsevol dificultat, resolent-los tots els problemes d’entrada. És natural protegir els fills, però protegir-los massa els converteix en intocables.

Com es faran grans?

Amb una gran falta d’autonomia. Si sempre t’ho han resolt tot, si t’han fet el món a la teva mesura i tu no has hagut de moure ni un dit, no sabràs sortir-te’n sense ajuda. També protegir massa els fills els genera una baixa tolerància a la frustració.

Sembla que hauria de ser al revés, no?

La hiperpaternitat pot produir persones amb una inflada noció de si mateixes. Són joves prepotents, sempre els han dit que són especials, encara que no hagin fet mai res per ser-ho. Però, al mateix temps, quan els ajudes per sistema, el que els estàs dient és que no saben o no poden sortir-se’n sols.

¿És possible no ser hiperpares en un món on tothom ho és?

Un cop, a l’escola, una mare estava fent una campanya en contra d’un docent que no li agradava. Jo no hi estava d’acord i ho vaig fer notar, i em va dir literalment: “És que tu no et preocupes per l’educació dels teus fills”. Per a mi, veure que no estava en el seu nivell d’hipermaternitat va ser una reafirmació molt satisfactòria.

Parlem massa dels fills?

Absolutament. L’altre dia una coneguda es va estar 40 minuts parlant de les meravelles del seu nen. Abans els fills estaven “Bé” o “Molt bé” i punt. Ara sembla que hagis d’explicar el seu currículum. Dels fills només en podem parlar estona amb: a) la parella, b) els avis i c) els mestres quan toca reunió a l’escola.

En què intentes imitar la manera de fer dels teus pares?

La meva mare va morir quan jo tenia 14 anys, però em va deixar un llegat fonamental: era molt afectuosa amb el meu germà i amb mi, i jo també ho sóc amb els meus fills. Ens tractava sense condescendència, ens explicava moltes històries i ens estimulava la curiositat intel·lectual. Ens estimava molt però no ens sobreprotegia. Jo tracto de fer tot això. La principal diferència és que ella ens va tenir sent molt jove.

Algun consell?

La meva àvia paterna, que va tenir 7 fills i més de 20 néts, aconsellava que quan una criatura es posava pesadeta calia tractar-la “com si fos un moble”. Imagina’t què passaria avui si això ho digués qualsevol àvia. Els nens s’han convertit en el centre absolut de moltes famílies. Són una mena de Rei Sol al voltant del qual orbiten els pares, disposats sempre a servir-los en tot. En poques generacions hem passat del moble a l’altar.