Fer estudis o saber preguntar?

Deia a l'anterior columna que, si volem conèixer de manera útil què passa a les vides adolescents, convé saber conjugar cinc verbs: mirar, veure, observar, escoltar i preguntar. Aquest últim va quedar pendent d'explicació, tot i advertir que potser era el més difícil de practicar. Freqüentment, els psicòlegs diem als pares que han de parlar amb els seus fills. Tutors i tutores demanen saber com es fa una entrevista amb adolescents. Metges i infermeres no acaben de trobar la forma d'omplir els protocols previstos. El problema és que, si es vol obtenir alguna informació útil, no val qualsevol forma de preguntar.

Per això recordem als pares que cal practicar primer els altres quatre verbs i parlar i preguntar en el moment oportú, habitualment el més inoportú per nosaltres. No es tracta d'agendes sinó d'aprofitar quan semblen disposats a dir quelcom. L'hora de tutoria individual és sovint una trobada de despatx en què, pocs minuts després de començar, no se sap què preguntar i acumulem tot un repertori de monosíl·labs com a resposta. Així, posem en relleu que cal aprofitar els intersticis, els temps perduts, la relació quotidiana de final de classe, de passadissos, d'excursions.

Saber realment què contesten

Quan apareixen per les consultes obtenim respostes inevitables. El problema és atribuir-hi valor, saber el significat del que contesten. Respondre que beuen només alguna cervesa no és equivalent a bevedor moderat o incipient. Pot haver begut globalment poc però tot en una tarda. Hem d'omplir la història clínica a partir del que coneix una infermera a l'escola parlant amb ells i el seu grup.

En tots els casos, quan hem de preguntar, cal seguir unes regles . En destacaré algunes. D'entrada, hem d'esperar el moment. El que ens diu el fill quan arriba tard és la moto que ha inventat en el camí a casa. L'endemà, quan ja pensi que tot està oblidat, la informació facilitada serà més vàlida. Si volem saber, a més d'interrogar, hem d'explicar les nostres preocupacions. Responen més quan es dediquen a tranquil·litzar-nos, quan senten que compartim informació. A vegades es tracta de deduir. No cal preguntar si fumen porros. N'hi ha prou preguntant què fan els seus amics. No hi ha una llista predeterminada de preguntes. Cal ordenar interrogants a partir de l'observació prèvia. L'adolescència també té les seves claus interrogatives.