TRINITAT GILBERT

L’escola dins de la presó

Una de les feines d’un mestre de presó és despertar la motivació dels alumnes-presos per aprendre. Una motivació que no vagi lligada a una manera de matar les hores. Just com fa qualsevol bon professor

Xavier Aranda, mestre durant molts anys a la presó Model / X.A. Zoom

Els alumnes de presó han de sentir la motivació de voler aprendre, que és el que els farà voler anar a l’aula cada dia. I és així, malgrat que el perfil habitual és el d’una persona amb una motxilla de fracàs escolar, a qui, a més, “al llarg de la seva vida li han dit que no servia per estudiar”. Per tant, la feina dels mestres “és valorar-los l’esforç que fan”, afirmen Xavier Aranda, l’últim director de l’escola de la presó Model de Barcelona, i Pedro Albino, director docent de l’escola del Centre Penitenciari Lledoners de Manresa.

Per als presos que assisteixen a l’escola -que a la Model estava situada davant l’únic espai verd que hi havia-, pensar i recordar el que havien après quan anaven de petits a l’escola pot suposar un procés dolorós. “Els exigeix una concentració que els cansa, per això han de notar que anar a classe els comporta un benefici afegit”, diu Aranda.

Al Centre Penitenciari d’Homes de Barcelona, la Model, on Aranda va exercir com a mestre -i durant els últims anys com a director-, hi havia una dificultat afegida: la incertesa de no saber el temps que l’alumne podria anar a l’aula. “No sabíem si l’endemà hi serien o no, i com que el temps era una incògnita organitzàvem sempre les classes amb un principi i un final”, recorda Aranda. Dit amb altres paraules, “les sessions, que duraven una hora i mitja, eren completes, i no deixaven mai res per explicar per a l’endemà”.

L’1 de setembre, Aranda començarà a treballar al Centre Penitenciari de Joves de Quatre Camins, a Granollers, després del tancament de la Model.

SOBRETOT, VOCACIÓ

Curiosament, si l’ofici de mestre acostuma a ser vocacional, per a qui exerceix en presons ho és encara més. “Pocs acostumem a demanar una altra destinació que no sigui una presó”, coincideixen a dir Aranda i Albino. “Molts dels mestres que conformàvem la plantilla docent de la Model hem demanat un altre centre penitenciari”, explica per reforçar la teoria Aranda, que afegeix que a la Model hi tenien uns 450 alumnes, és a dir, més del 40% de la població total de presos del centre. “Els que no ho han demanat ha sigut per les dificultats de traslladar-se a treballar fora de Barcelona”, on són les presons, diu Aranda.

A qualsevol escola, els mestres i els alumnes no poden deslliurar-se dels seus sentiments. En una presó, tampoc. “En un bon clima d’aula, els alumnes senten confiança amb el mestre, i per això, de vegades, al principi o al final d’una sessió ens poden explicar els seus neguits personals”, diu Aranda. Però en una presó el mestre ha de donar-los missatges de fortalesa. “No podem dir-los «pobrets», perquè el sentiment de paternalisme no els ajuda. Els escoltem i els diem: ara ets aquí, aprofita al màxim tot el que aprendràs a l’aula”, continua explicant Aranda.

QUÈ MOTIVA ELS ALUMNES?

Pedro Albino subratlla que les motivacions d’un alumne de presó són les mateixes que qualsevol altre. “Com també és igual la didàctica i la metodologia”, diu.

En un centre de condemnats, com el Centre Peniternciari Lledoners de Manresa, un pres pot estar obligat a anar a l’escola per aconseguir una sèrie de beneficis, com ara permisos, cosa que no passava al centre de preventius de la Model, on l’assistència a classe era voluntària. “Malgrat l’obligació, l’alumne ha de sentir la motivació per aprendre”, diu Albino, que dirigeix una escola formada per sis aules i gairebé quatre-cents alumnes, és a dir, el 52% de matriculació respecte a la població total de presos del Centre Penitenciari Lledoners.

Entre les satisfaccions que, com a mestre, Albino destaca de la seva feina hi ha la dels processos d’alfabetització. “De l’època en què vaig començar a treballar com a mestre de presó recordo una alumna que no sabia ni llegir ni escriure, però que en va aprendre amb molta rapidesa perquè tenia una intel·ligència inaudita. En canvi, havia arribat a adulta sense haver passat mai per l’escola”. Va ser una de les primeres alumnes que Albino va tenir. D’aquelles persones que deixen empremta.