Ser un més de l'aula

“Mireu què estic fent!”, diu una alumna de 1r de primària de l’Escola Margalló de Vilanova i la Geltrú tan bon punt entrem a l’aula. M’acompanyen la directora, Cristina Rojas de la Rosa; la cap d’estudis, Alícia Hernández, i la secretària, Irene Alonso. Som quatre adultes que hem entrat a la classe per sorpresa per observar què hi feien. I la nena, desimbolta, ens ha volgut explicar que bé que li quedava el que creava. Està dreta i retalla embolcalls de paper com els de les magdalenes. Just al seu costat, asseguda en una cadira ortopèdica rosa, hi ha l’E.J., que segueix la tasca amb una auxiliar d’educació especial, Meritxell Bou, que no se’n separarà en tot el dia. L’E.J. és una de les alumnes de l’escola que necessiten educació especial.

“Un 30% de l’alumnat del Margalló necessita atenció especial i individualitzada”, expliquen les tres components de l’equip directiu. M’han ensenyat la llista dels alumnes, aula per aula. Es coneixen tots els alumnes. Se’n saben les històries. Les de les criatures. I les de les famílies. I expliquen, amb sentiment, que hi ha criatures que han evolucionat tan bé a l’escola que ja s’integren al grup sense el suport constant d’un professor-vetllador.

NORMALITZAR LA DIFERÈNCIA

Hi ha altres nens que necessitaran sempre una cadira de rodes per moure’s, perquè estan atrapats en un cos que no els respon com caldria i es mereixerien. “Aquesta és una de les normalitats de l’escola -explica la Cristina-, veure les cadires ortopèdiques als passadissos, a les portes de les aules”. A dins en tenen unes altres. Els alumnes, tots, han acostumat la seva mirada a la cadira i ja no la veuen estranya. També s’han avesat a conviure amb la malaltia del company que s’asseu al seu costat, i han vist que cadascú té el seu ritme i les seves necessitats. Tots som especials”.

“No ens enganyem, però. No tot són flors i violes. De vegades els alumnes es barallen, però després són els primers a ajudar-los en tot allò que calgui”, afegeix la directora. Mentre ho explica, una professora es comunica amb un altre alumne a través d’un arxivador que aplega mil i un pictogrames, que resumeixen el que es fa en el dia a dia. L’educadora, Carmen Ballester, entén l’alumne i sap què vol i què diu segons cap on dirigeix la mirada. És la manera com es comuniquen.

L’Escola Margalló va néixer el 1983 impulsada per un grup de pares i mares que volien oferir educació a aquest tipus de criatures. Ara hi ha altres escoles i instituts a Vilanova, com en tantes altres localitats catalanes, que tenen unitats de suport a l’educació especial (USEE), però el Margalló va ser el pioner. Actualment té una USEE i tres UEE (unitats d’educació especial). “I sabem que les famílies que ens escullen en la inscripció ho fan per això, tant les que tenen fills que ho necessiten com les que no, perquè volen que hi convisquin, perquè creuen que els valors que hi aprendran no els obtindran en una aula convencional”, explica Cristina Rojas de la Rosa, directora del centre.

Mentrestant, l’E.J., amb la seva professora, ha continuat fent les tapes dels àlbums que decoraran amb els embolcalls de paper de les magdalenes, aquells que retallaven quan hem entrat a l’aula. El tutor, Edu Palazón, desprèn energia i simpatia. I és que una aula que va a l’una, que treballa i que empeny tant com calgui, carrega el positivisme.

Les claus d'una escola inclusiva

• El professorat té expectatives positives de l’alumnat.
• Anima, felicita i reconeix els alumnes.
• Deixa que s’ajudin entre ells.
• Les classes expositives, amb transmissió de continguts orals, hi tenen poc pes.
• Fa que l’alumne amb necessitats d’educació especial se senti un més del grup.
• Les activitats principals no són gaire dirigides.
• No s’utilitzen només formes de presentació i de treball escrites.
• Les activitats no són tancades.