MARC SERRANO I ÒSSUL

El dret (i el deure) d’asil, vist des de l’aula

El concurs Euroscola convoca els estudiants de batxillerat de tota la UE a fer un vídeo sobre un dels drets de la Carta de Drets Fonamentals

El dret (i el deure) d’asil, vist des de l’aula / ESCOLA VIARÓ Zoom

La història comença quan un profe de català rep un missatge de correu electrònic d’Ensenyament: el Parlament Europeu convoca, un any més -el 27è-, el concurs Euroscola, en què equips de batxillerat de tota la UE competeixen amb un vídeo d’un minut i mig sobre un dels drets de la Carta de Drets Fonamentals comunitària. El centre és la Viaró Global School, de Sant Cugat del Vallès, i el docent, l’inquiet Oscar Matias; el grup, batejat Zenit II, l’integren Gonzalo Font, Ton Borrell, Ignacio Gil-Penna, Alejandro Gratacós, Àngel Parcerisa, Jan Guardiola, Jim Lara i Francesc Linero, que trien el dret d’asil dels refugiats, el 18è, que han treballat a classe.

L’aventura culmina amb un audiovisual amb prop de 10.000 visionats a YouTube; amb el primer premi a Catalunya, compartit amb l’escola Sant Gervasi de Mollet del Vallès; amb un ressò social i mediàtic notable, i amb xerrades i trobades diverses, com una recepció a Palau amb el president Puigdemont i una intervenció a la cambra d’Estrasburg.

La llista que més sorprèn, però, és la dels vuit noms que omplen aquests 90 segons de ritme frenètic, una tria representativa de “més d’un centenar de contactes”, apunta Matias: Albert Roma, voluntari de Proactiva Open Arms; Laia Forès, corresponsal de l’ARA a Brussel·les; Josep Maria Solé i Sabaté, professor d’història contemporània de la UAB; Germà Bel, diputat de Junts pel Sí; Arcadi Oliveres, expresident de Justícia i Pau; Francesc Mateu, director d’Oxfam Intermón Catalunya; Jordi Tolrà, CEO de mSocial.cat; l’eurodiputat Francesc Gambús, i Santi Vila, llavors conseller de Cultura.

Com es va formar l’equip? “Ells ho van voler, ho van demanar. A més, també eren alumnes capaços de fer un treball extracurricular sense que això pogués repercutir en el ritme ordinari de la classe”. Hi han dedicat algunes hores lectives i moltes d’extres: alguna entrevista de tarda i tota la feinada de documentació, producció, redacció i edició. Amb una tutorització tova: “Han funcionat d’una manera molt autònoma. Jo feia una tasca de coordinar l’equip, però la feina ha sigut seva, perquè aquesta és la part enriquidora”, sosté el professor. Com un engranatge: “Tenien les funcions repartides: n’hi havia un que era el càmera, un altre editava el vídeo, d’altres preparaven les entrevistes i un equip de tres o quatre s’encarregaven de contactar amb les persones”.

Del relat, en tenim el què, el qui, el quan, l’on, el com, però ens falta el més important: el perquè i, sobretot, el per a què. Matias explica: “Em va arribar una informació, m’hi vaig fixar, vaig pensar que era interessant i vaig animar uns quants alumnes, perquè tenen l’oportunitat d’aprendre una sèrie de competències que, de vegades, dins l’aula no pots treballar. Inicialment, no era ni conscient de la transcendència que després tindria tot això. És un projecte que ha anat creixent”.

Tenen l’oportunitat d’aprendre una sèrie de competències que, de vegades, dins l’aula no es poden treballar

Dins i fora de l’escola, fa pedagogia sobre el dret -i el deure- d’acollir: “Què s’intenta amb aquest vídeo? Transmetre una sensibilitat favorable davant del dret d’asil i del refugiat, i no veure el refugiat com un terrorista, com un estrany. I, per tant, transmetre aquesta idea del «volem acollir» i «hem d’acollir»”. Ara tots se senten més compromesos amb aquesta causa. “Sant Cugat, com altres municipis, és ciutat acollidora, i volem formar part d’aquest projecte”. Endavant.