MARC SERRANO I ÒSSUL

El món des dels ulls d’una criatura

Quina percepció tenen els nadons de tot allò que els envolta? ¿Sabem com maduren el seu cervell, els seus sentits i la seva capacitat de percebre i d’entendre el món? Busquem algunes respostes

El món des dels ulls d’una criatura / GETTY Zoom

Doncs no: quan fan alguna malifeta, els nens de tres anys o menys no tenen cap mala fe. Cap ni una. No la saben llarga. Són innocents, inconscients. Ni pesats, ni llestos, ni espavilats, ni estrategs pèrfids. No: són nens i prou. Ens hi adrecem com si fossin adults o babaus, i no són ni una cosa ni l’altra. Pares, perdoneu-los -perdonem-los-, que no saben el que fan. Són -això sí- lloros que imiten, i esponges que absorbeixen: que s’adonen de tot el que passa al seu voltant. ¿Ens parem a pensar com perceben l’entorn? ¿Com distingeixen les coses, els llocs, les persones? ¿Sabem com maduren el seu cervell, els seus sentits, la seva capacitat de percebre i d’entendre el món? Si provem de tenir-ho present, si ens fiquem dins la seva pell, els criarem millor. I amb més plaer.

La doctora Conchita Fernández Zurita és la coordinadora de neuropediatria del servei de pediatria del Parc Taulí, l’hospital de Sabadell. Quatre idees. Primera: fins als tres anys es produeix una revolució dins el cap d’aquests bojos baixets; abans no fan raonaments gaire complexos. Segona: la seva maduració cognitiva està lligada al seu desenvolupament motor al llarg d’aquest primer trienni; per tant, com més i millor es moguin, més i millor cultivaran la intel·ligència. Tercera: encara que no ens ho sembli o no ho recordem, hi són sempre; ho capten, ho retenen tot; s’adonen de tot. I quarta: tot el que veuen i viuen els modela l’enteniment més enllà de l’herència genètica.

Pregunta típica quan neixen: ¿hi veuen, doctora? “La veritat és que no hi veuen; més que res, diguem que veuen ombres o diferències de llum; espurnes”, apunta la doctora Fernández Zurita, i continua: “Són capaços de fixar la mirada cap al mes, i després, a partir d’aquí (als dos, tres mesos), de fer un seguiment visual horitzontal. Cap als tres mesos ja comencen, també, a apujar la mirada, i a partir d’aquí ja comencen a veure alguns colors primaris. Cap als sis mesos ja tenen força desenvolupada la vista, però no és fins a l’any aproximadament que no tenen un desenvolupament complet del que són distàncies, profunditat, etc.” ¿I ho veuen tot més gran? “Ens veuen grans, però ¿tu com dius que alguna cosa és gran? Per comparació. Per a ells sempre ha sigut així; no tenen amb què comparar-ho”.

I els altres sentits, ¿com es desperten? “D’audició ja en tenen, quan neixen: hi senten perfectament. I l’olfacte també el tenen desenvolupat. Igual que el tacte. És molt important, el tema de l’olfacte -precisa la neuropediatra-, perquè hi ha una olor familiar. I tornant al tema de l’audició: això que diuen que senten els batecs de la mare, que quan la mare se’l col·loca al pit el nen es tranquil·litza perquè és el so habitual, és així”. I confirma: “Per tant, aquests sentits els tenim ja força desenvolupats perquè són més primitius i ens donen la base perquè es puguin desenvolupar totes les funcions superiors”. I per percebre’s: “Després, hi ha la part propioceptiva, que és el fet d’adonar-se del seu propi cos i de les postures. Això ho desenvolupen juntament amb el moviment, i és bàsic per poder-se moure”. La facultativa també menciona la nutrició com a capacitat innata.

MOVIMENT I CREIXEMENT

“Quan neixen són nens que no són capaços ni de canviar de postura, i es produeix un desenvolupament rapidíssim del cervell en els tres primers anys de vida, que són bàsics. I el que hi preval és el moviment, i aquest moviment és essencial per al desenvolupament cognitiu”. Deixem-los que es moguin: “El desenvolupament cognitiu d’un nen passa per un moviment adequat i depèn de cada etapa i del fet que això es potenciï, és a dir, que l’hi ajudem”. I si no? “Si això no ho fa i el nen no es pot moure de manera correcta, hi ha una privació sensorial, una hipoestimulació cognitiva”.

“El desenvolupament cognitiu d’un nen passa per un moviment adequat i depèn de cada etapa i del fet que això es potenciï"

Conchita Fernández Zurita - doctora en neuropediatria

A partir dels tres anys ja s’aprèn, sobretot, a través de la llengua: “Deixen de fer tantes coses tan ràpid. I, amb el llenguatge, venen el món de les idees i del pensament, que prèviament no hi és tant; és més, fins llavors tot és imitació i moviment: acció-reacció”. També apareix el càlcul, recorda la neuròloga. “Habitualment als 12 mesos ja solen dir paraules aïllades dirigides i, més o menys, ja atenen ordres senzilles. Allà ja comença a haver-hi una comprensió verbal però molt senzilla; i als tres anys ja són capaços d’entendre ordres i frases una mica més llargues, amb verbs i una mica més de vocabulari, i de construir-les ells, també”.

I el cap quasi s’ha doblat: “Passa d’un perímetre cefàlic quan neixen de 35 centímetres a 50, i les neurones estan generant unes connexions entre si; no creixen en el sentit de nombre, sinó de grandària i de xarxes neuronals. Això està determinat per la genètica, però també l’entorn i el medi hi influeixen”. I confessa: “Per tant, és bonic veure com l’entorn i com la nostra actuació afavoreixen el desenvolupament del cervell, i crec que això és útil com a sensació de poder: de poder canviar les coses i de responsabilitat”.

EFECTE MIRALL

“Percebre i entendre no és el mateix”, aclareix la doctora. “Percebre és una manera molt pura de veure la realitat, i és com la veuen ells. Nosaltres en l’edat adulta això ho perdem, i és un problema, en el sentit que tenim prejudicis; tenim educació, cultura; tot això ens pesa, i a l’hora de percebre la realitat la percebem, realment, deformada per tot això, i això els nens no ho tenen. Per això es parla de la innocència del nen. El nen veu el que veu, però no té pensament fins als tres anys; no tenen estructures mentals d’«això és dolent» i «això és bo», o «això és una família»... No: veuen dues persones que són els seus cuidadors, dels quals depenen i que els donen afecte. Per això moltes vegades quan els pares diuen: «Oh, és que fixa-t’hi, que dolent», o «Mira què fa», els dic: «No, és que el nen no ho fa amb maldat. El nen fa el que fa perquè ho ha vist en algun lloc»”.

Percebre és una manera molt pura de veure la realitat, i és com la veuen ells

Una última cosa: si ja hi senten dins la panxa, ¿els posem Mozart? “L’estat nerviós matern no afecta el desenvolupament fetal”, aprofita per apuntar la doctora Fernández Zurita, i respon: “El que hem de fer amb els nens, i fins i tot amb els fetus, és acompanyar-los en el desenvolupament natural. La natura no ha tingut en compte Mozart quan tu tens el teu nen, però en canvi hi ha un cor bategant, i també hi ha un entorn en el qual tu pots portar una vida tranquil·la, assossegada; no necessites gaire més. Bàsicament és deixar que la natura faci el que ha de fer. Gairebé ens hauríem de preocupar més per com és el nostre entorn, perquè és el que copiaran, i no per com crearem un entorn artificial. Perquè, de vegades, [els pares] diuen: «No, però si jo, amb ell...» «I vostè ¿què fa? -els respon ella-, perquè el seu fill l’està veient»”.