La cua de Quiró

El seu domini són els núvols

L’educació és bàsicament un tropisme de l’atenció. Per això l’educació de l’atenció és més fonamental que l’ensinistrament competencial, que al cap i a la fi és una domesticació tecnològica (en tant que percep l’home de manera instrumental). Educar l’atenció equival, bàsicament, a educar la mirada i l’escolta atenta. Centrem-nos avui en la mirada. Saber mirar és saber trobar en les coses tot el que hi ha, però, com deia Balmes, no més del que hi ha.

La meva amiga B., que coneix el meu interès per aquestes qüestions, m’ha regalat aquest Nadal un llibre que no oblidaré fàcilment, Le météorologue, d’Olivier Rolin. Tracta de la passió i mort d’Alexei Feodosiévitx, un dels primers meteoròlegs de l’URSS, i comença així: “El seu domini eren els núvols”. Estava convençut que el socialisme també s’edificava al cel. Va ser detingut el gener del 1934, acusat absurdament de sabotejar el desenvolupament de l’agricultura socialista, per haver-la privada dels mitjans de previsió de les sequeres. El van portar al gulag de les illes Solovietski, al mar Blanc, i allà, cada vegada que mirava al cel obert, patia atacs d’angoixa. Políticament no era cap heroi. Era un home normal, tot i que, com a pare, el que va fer em sembla que bé mereix el qualificatiu d’heroic.

Tenia una filla, Eleonora -anomenada així en honor de la filla de Marx-, a la qual enviava els dibuixos de les plantes que trobava al gulag amb la intenció d’ensenyar-li els rudiments de l’aritmètica i de la geometria. Els lòbuls de les fulles representaven els números elementals, la seva forma la simetria i la dissimetria, etc. El centenar de cartes que li va escriure conformen un preciós esbós d’una didàctica de la mirada matemàtica. “Cada parterre -li diu en una ocasió- conté algun element per a l’edificació de l’observador”. Mentre la seva dona, Bàrbara, fa creure a Eleonora que el pare està en un llarg viatge d’exploració, ell troba temps cada dia per desplegar davant la mirada d’una nena la geometria implícita en cada planta, com si intentés preservar la seva fe en l’ordre del món. Fins al 1956, any de la seva rehabilitació post mortem, Bàrbara va esperar el seu retorn, però havia estat afusellat el 1937. Poc abans de morir, Eleonora va confessar que la regla de la seva vida havia sigut sempre jutjar-se a si mateixa a través dels ulls del seu pare.