“Un dia tornarem a Etiòpia”

Maria Lanau és actriu i mare de la Lola Manahelosh, de 5 anys. Viuen a Vilassar de Mar. Fa poc va actuar a ‘Un jeta, dos jefes’ i abans en muntatges com ‘Pel davant i pel darrera’ o ‘El mercader de Venècia’ al TNC. Ha treballat força amb T de Teatre, va intervenir a ‘[REC]’ i a ‘La Riera’ de TV3

“Un dia tornarem a Etiòpia” / FOTO: CÈLIA ATSET Zoom

Es diu Lola per la meva mare, i Manahelosh perquè era el seu nom etíop. Vol dir la més gran. La vaig adoptar quan tenia tres mesos.

Com ho recordes?

Haver de passar un examen d’idoneïtat em va resultar terapèutic perquè em van fer pensar en la meva infantesa. Jo vaig perdre la mare i el pare quan tenia setze anys i el procés d’adopció em va remoure coses.

Quins dubtes tenies?

Abans d’iniciar el procés vaig preguntar a un amic que té dos fills, un d’adoptat i un de biològic, si realment te’ls estimes igual. I em va dir que sí, però jo no me l’acabava de creure. Ara ho tinc claríssim . Sobre el tema de l’adopció, hi ha una cosa que cal que la gent sàpiga.

Explica-me-la.

Quan et veuen amb una nena que no és filla biològica, algunes persones, especialment gent gran, se t’acosten i et fan preguntes sobre l’adopció. Òbviament la Lola sap que és adoptada i la paraula adopció no li fa cap cosa, però algunes preguntes poden ser poc delicades.

Per exemple?

Quan et pregunten quant t’ha costat. Jo entenc que es refereixen als diners que costa tot el tràmit, però segons com ho preguntis, i amb la nena davant, sembla que preguntis quant costa aquella nena. Sembla que jo l’hagi anat a comprar. I no és això. Més d’un cop he respost amb tota l’amabilitat del món que no era el moment de parlar del tema.

Què t’agrada fer amb la Lola?

Ens passem molta estona pintant, totes dues. És una nena molt alegre, molt oberta, molt divertida, li agrada molt fer pallassades i s’ho passa molt bé disfressant-se. I és molt generosa.

És una qualitat extraordinària en un nen.

En general procuro que se senti segura de si mateixa. Això és molt important perquè passa que ella es veu diferent. A més, està en la fase de les princeses, del color fúcsia i de tot això. I passa que li agradaria molt tenir els cabells llargs, llisos i rossos com veu que tenen les princeses. I és que sempre volem el que no tenim. Jo li dic que quan sigui gran podrà tenir els cabells que vulgui i que com els té ara, arrissats i negres, són preciosos.

Maria, si tu no tens pares, si ella és adoptada i sou una família monoparental, només us teniu l’una a l’altra.

Ara tinc parella i els seus pares fan d’avis a la Lola. Ella els anomena així. Estan encantats. Però és cert. Ara la Lola està preocupada pel tema de la mort i em pregunta sobre la meva mare.

I què li dius?

Intento sortir-me’n com puc perquè no tinc l’ajuda d’una religió que em faciliti les coses. Però és cert que sempre tindré la tristesa d’haver perdut els pares. I quan vaig tenir la Lola els vaig trobar molt a faltar. No necessitava que m’ajudessin, però sí algú a qui preguntar coses, amb qui compartir la felicitat. Va ser un moment baix. Encara hi penso, però cal saber viure amb això.

¿Recordes frases de la teva mare?

Sempre em deia que respectés molt els altres. Que si els respectava em respectarien. També era molt afectuosa -era d’Andalusia-, m’abraçava molt i jo ara abraço contínuament la Lola. Saps què penso, a vegades?

Digues.

Penso com deuen ser els seus pares biològics. Devia ser molt dur separar-se’n. Quan vaig anar a buscar-la no em van dir res sobre ells. Llavors pensava que era una sort però ara m’agradaria saber-ne coses, per tenir coses a explicar quan em pregunta. Estic segura que la seva mare encara pensa molt en ella. Això em fa pena. M’encantaria poder viatjar amb ella. I quan m’ho demani, visitar el país on va néixer. Un dia tornarem a Etiòpia i el descobrirem juntes.