"La culpa és verinosa"

Anna Manso és guionista, escriptora i mare de l'Eva i el Nil, de 14 i 8 anys, i del Pol, que just avui en fa 12. Per molts anys! Ha escrit guions per al 'Mic' i 'Una mà de contes' i per a sèries com 'El cor de la ciutat' i 'Kubala, Moreno i Manchón'. Publica 'La pitjor mare del món, el manual' (Columna)

Què et puc explicar que no hagi explicat ja a la pàgina del costat?

Com neix la pitjor mare del món?

Neix del convenciment que voler ser perfecta passa factura. En el meu cas, l'humor va ser terapèutic i té relació amb un atac d'ansietat que vaig patir l'estiu del 2008. Amb el meu marit vam marxar de vacances a la Provença i un cop allà vaig sentir un malestar físic brutal, com mai havia sentit, fins al punt d'haver de tornar. Els nens no venien i crec que per això em vaig permetre ensorrar-me. Em van caure a sobre tots els anys de criança, de jutjar-me sempre molt durament. Aquell curs va ser molt bèstia i quan ja havia passat vaig petar.

I què vas aprendre d'aquella experiència?

Que havia de començar a buidar la motxilla, que havia d'assumir que no podia arribar a tot arreu, que a partir d'un punt no podia dominar les coses. Calia que m'ho prengués tot amb més distància i humor.

Sí, dona. La maternitat és més un art que una ciència.

Jo sempre dic que la maternitat no és obligatòria. A mi em tranquil·litza que els meus fills tinguin sentit de l'humor. A vegades, si algú de casa no es pren bé les bromes, li faig entendre que cal saber entomar-les, que cal un aprenentatge. No s'hi val a enriure's només dels altres. De fet, en els articles de la pàgina del costat intento riure'm de la manera com em prenc les coses. Ara, reconec que tinc mala llet i que crido més del que voldria. Els veïns ho saben. Quan m'enfado no me'n vaig de seguida a escriure un article. Necessito que passi temps i empassar-me la ràbia per poder-me mirar les coses amb humor.

¿I si tu els renyes i ells se n'enriuen?

Doncs, a vegades, quan estava emprenyada m'han fet riure, i això ha desactivat una situació molt tensa. I els hi he agraït.

He rigut amb el teu llibre. M'ha entendrit la referència que fas al teu pare.

Que tingui tres fills té a veure amb el meu pare, quan va emmalaltir de manera fulminant. Ens en vam assabentar a l'estiu i al gener, pobret, moria. Amb el meu marit feia temps que parlàvem de tenir un tercer fill però no ens hi posàvem mai per mandra, i una mica per por, la veritat. Però el càncer del pare va ser com un cop de mall. Ens va fer veure que la vida va de debò, i que si volíem un altre fill ens hi havíem de posar. Per això el petit té una relació molt directa amb l'avi. De fet, el pare va morir el dia de Reis i jo sortia de comptes el mateix dia. Va ser alhora un comiat i una arribada.

El pinyol del llibre és exorcitzar el sentiment de culpa.

El personatge de la pitjor mare del món parteix de dos sentiments oposats. El primer és el desig de voler-ho fer tot bé, tot perfecte, de pensar-te que ets molt llesta. I el segon sentiment és quan t'adones que tot t'ha sortit malament. Aquests dos sentiments contraris produeixen una explosió nuclear i et causen un sentiment de culpa terrible. La culpa és una de les coses que m'he volgut treure més de sobre, i, quan veig que m'ataca, intento desfer-me'n tan de pressa com puc. La culpa és verinosa. La culpa va ser una de les causes de l'atac d'ansietat. Quan el vaig patir, algú molt savi em va dir: "Ets responsable dels fills, però no ets culpable si les coses no surten tan bé com voldries". Passar del concepte de culpa al de responsabilitat em va alliberar molt.

Un últim pensament.

Mira, hi ha un mestre del Pol, a qui he de fer un monument, que un dia ens va dir: "Els heu de deixar suspendre". Hem de deixar que treguin males notes, i en això té tota la raó del món. Ara el petit està estudiant les taules de multiplicar i jo l'ajudo, però a vegades li dic: "Ei, guapo, que jo el tercer ja el vaig aprovar".