Jo comprenc la violència

Estic a punt d’agafar un tren i em truquen d’una televisió perquè participi en una tertúlia. És la tercera nit de “bronques” a la ciutat de Barcelona i necessiten un “expert” en joves per mirar de trobar explicacions al que està passant. El viatge m’estalvia haver de barallar-me per deixar clar que no poden recórrer ni a l’edat ni a les hormones per explicar les irracionalitats de la societat. De passada, tampoc quedaré situat entre els que mostren “comprensió” per la violència.

No puc saber si quan surti aquesta columna tot estarà més calmat o silenciat i tinc la temptació de copiar qualsevol dels vells escrits de dues dècades que parlen de la complexitat de les violències. Tanmateix, sento que les autoritats tornen a repetir que no toleraran cap violència i miro d’escriure alguna cosa nova que tingui a veure amb el present.

Veient la imatge símbol de l’excavadora en flames enmig de la runa que acaba de provocar penso que, si els que manen volen veritablement fer alguna cosa per gestionar els conflictes en què joves de molta mena posen la cara, algun dia haurien de seguir algun criteri sensat per respondre. Per exemple:

1. Defensar clarament que cap idea justifica cap violència. Però ha de ser cap. Sense excepcions per a algun déu o alguna pàtria. Sense excepcions per al poder econòmic (esclavitud laboral, desnonaments), ni per al policial (desfogar-se repartint llenya en un pati d’escala).

2. Acceptar que els més joves tenen raó quan afirmen que aquesta societat és irracional, tot i afegir que nosaltres, els grans, no ens veiem amb cor de canviar-la. Si més no, tolerar que busquin formes no institucionalitzades per canviar-la; desitgin i puguin fer alguna revolució.

3. Fer possible que organitzin una part de les seves vides de manera diferent de la nostra, sobre la base de compartir, cooperar, crear, prestar serveis a la comunitat. Sense demanar permís ni fer instàncies. Estimular que no esdevinguin consumistes submisos abans d’hora.

4. Pensar que, si el seu present està ple de malestars i el futur és inexistent, la ràbia vital que s’acumula és intensa i que tota no es descarrega mirant el futbol. No serveix demanar resignació davant la indignació.

5. Demostrar intel·ligència i habilitat per manar les policies, evitant crear més conflicte.

6. Etcètera.

Inevitablement en tornarem a parlar.